Teatre culte i teatre popular:
«Com a trets més característics de l’art dramàtic valencià han estat assenyalats el realisme, l’esperit satíric i el popularisme.» Josep Romeu i Figueras
Per entendre com es defineix i com s’organitza el teatre del segle xvi hem de tenir presents dues premisses:
- Per una banda és entre totes les manifestacions literàries, la més afectada per la substitució lingüística. Els dos motius principals són que el teatre culte se solia representar a la cort, castellanitzada, i que el teatre, més que cap altre gènere, reprodueix la societat que hi viu.
- D’altra banda, el teatre del segle xvi el podem classificar en dos corrents: el teatre culte i el teatre popular. Fins a aquesta època no podem afirmar l’existència d’un teatre culte, perquè va molt lligat a la vida social de les corts modernes. En canvi, durant l’edat mitjana, el teatre popular va prenent protagonisme i es fa una de les fonts d’entreteniment més importants. Distingim missatges diversos, i per diferenciar-los establim dues etiquetes: teatre religiós i teatre profà.
Teatre culte:
Les manifestacions del teatre profà culte neixen i es representen en un cercle cortesà. L’autor és conegut i, normalment, situa l’acció en contextos aristocràtics. Té un alt contingut satíric. El religiós culte és escàs; amb tot, té un autor que presenta propostes noves que s’adscriuen als paràmetres de l’època. A poc a poc, els actors es van professionalitzant i es fan uns agents importants dins de la dramatúrgia.
Teatre popular:
El teatre popular, tant el religiós com el profà, és un teatre lligat a la tradició. Tant a l’hora de representar-se com en el text podríem dir que són més conservadors i més medievalistes. Els actors que representen les obres són persones del poble, que hi intervenen com una manera més d’entreteniment. Durant molt temps, les dones no hi poden actuar.
El teatre culte:
Al renaixement, sorgeix un nou teatre modern a Europa. S’hi tracten temes civils i s’inspiren en els clàssics grecs i llatins com ara Sèneca. Es treballa tant la comèdia com la tragèdia. Les tragèdies s’escriuen en llatí i es representen en universitats o corts aristocràtiques. Per això afirmem que el gènere lligat a la realitat és la comèdia. Amb presència de llengua catalana, trobem peces com ara Serafina, de Bartolomé de Torres Naharro; La Vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia, i El Cortesano, de Lluís del Milà. L’últim és especial, es considera una obra teatral perquè va ser concebuda com a tal, però és una obra en prosa. Aquestes obres tenen relació amb València, el nucli geogràfic del teatre català.
Serafina (1417):
Passa a la ciutat de València i són les seves dues protagonistes aquelles que usen el català per comunicar-se entre elles. Els personatges que hi intervenen són criats, cortesans, eclesiàstics, senyors, etc. El català representa una cinquena part de la totalitat de l’obra.
La Vesita:
La Vesita és una farsa costumista i satírica de la burgesia valenciana a la cort de Germana de Foix i de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria. El problema és senzill: un clergue anuncia a la seva senyora que vindran a visitar-la. S’estableix una discussió sobre aquests tipus de costums, i després van arribant les visites. Es considera l’obra per excel·lència del teatre català-valencià i destaca pel seu realisme, l’acció viva, la música i els diàlegs carregats de sobreentesos i de malícia.
El Cortesano:
El Cortesano és una obra que ens permeten d’entendre millor la relació entre la cort i el teatre. Recrea la cort del virregnat de Germana de Foix. El text és plurilingüe i imita Il Cortegiano, escrit per Castiglione i traduït per Boscà. Busca exemplificar l’ideal d’home i de dama de la cort, però no amb conceptes teòrics, sinó amb una trama de ficció que permeti veure com actuen els cortesans que hi apareixen. Hi distingim el mateix Lluís del Milà i Joan Ferrandis d’Herèdia entre d’altres. Són uns personatges enginyosos, interessats per la música i la literatura; destaquen per l’enginy i l’humor, i hi inclou temàtiques obscenes i al·lusions a malalties i defectes físics, dignificats amb jocs de paraules. Sobre la presència del català a la cort, en el pròleg de l’obra ens ho diu: cada personatge pot parlar en una llengua.
A la temàtica religiosa, Joan Timoneda va escriure dues obres anomenades L’Església militant i El Castell d’Emaús. Són actes sagramentals senzilles que plantegen una confrontació de les idees protestants i contrareformistes catòliques. Són bilingües.
Teatre popular:
Al llarg de l’edat mitjana el teatre adquireix una rellevància per al poble que l’època de crisi literària entre els segles xvi i xix no pot parar. Té una gran importància en la vida social i és considerat un espectacle multidisciplinari, i no tant una manifestació literària. És la diversió per excel·lència, és fàcil transmetre valors i idees durant les representacions. Poden ser manipulacions per part de les classes dirigents (sobretot eclesiàstiques) com burles cap a aquestes per part de les classes populars.
El teatre popular té en compte els gustos i els interessos de la gent, encara que hagin estat escrits per un sol autor. Quan són obres col·lectives com Els pastorets o Els pessebres encara és més evident. Els misteris eren peces breus i senzilles que representaven amb motiu d’alguna festivitat del poble. Normalment abordaven temes bíblics, hagiogràfics (sants) o marians (Maria). El Cicle de Nadal, El Misteri d’Elx i la Passió són les peces més reconegudes i encara perduren. També hi inclouríem Els Pastorets, uns drames nadalencs, però que es van manifestar més tard. Un dels recopilatoris més importants de teatre popular el va descobrir el segle xvi Gabriel Llabrés i Quintana. El compendi agrupa quaranta-quatre peces religioses. Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
