El teatre neoclàssic Joan Ramis

El teatre neoclàssic:

El teatre neoclàssic pren d’exemple i beu de les influències provinents de França. Les regles formals i temàtiques d’aquest teatre són:

• Regla de les tres unitats: lloc, temps i espai.
• Predilecció per temes històrics, bíblics i religiosos. Finalitat didàctica.
• Pel que fa a la forma s’empra el vers i s’adopta la tragèdia com el gènere més comú.
• Els màxims exponents del teatre francès neoclàssic són Racine, Voltaire...

Aquí, trobem dos contextos on es desenvolupa el teatre neoclàssic. D’una banda, el Rosselló i, de l’altra, Menorca. El teatre és el gènere neoclàssic per excel·lència, perquè entre tots era aquell que es considerava superior.

D’influència llatina, francesa i anglesa:

En les obres més il·lustres de Joan Ramis, hi trobem pocs rastres de la influència castellana barroca. Van ser els clàssics, en un primer moment, com Virgili, Horaci... aquells que van captar la seva atenció; més tard, després d’entrar-hi en contacte a Avinyó, ho féu amb Racine, Voltaire i altres autors del segle XVIII amb traduccions. Finalment, les influències angleses també tenen presència en les seves obres, ja que, l’illa de Menorca estava ocupada pels anglesos i es va poder endinsar en el món de la literatura anglesa (Shakespeare...).

En la seva literatura, hi trobem influències del neoclassicisme francès i del preromanticisme anglès i alemany.

Joan Ramis i Ramis (1746-1819), un dramaturg d’inspiracions clàssiques, fou un dramaturg i poeta nascut a Maó a una família influent de l’illa. La seva formació en les lletres i humanitats fou molt àmplia i el seu pas per universitats i centres de formació brillant: estudià retòrica i filosofia a Mallorca, on va beure dels referents castellans, i dret civil i canònic a la universitat d’Avinyó. A França, durant els seus estudis, va entrar en contacte amb el corrent neoclàssic francès, que adoptà més endavant, abandonant la poesia barroca treballada a Mallorca. Després dels estudis, va retornar a Maó, on compaginà la seva feina d’advocat amb la de diversos càrrecs públics i la seva passió literària. Instal·lat a Maó, l’any 1778, va fundar la societat maonesa de cultura amb la voluntat de crear un espai d’intercanvi de coneixements. Més tard, amb la signatura del tractat de Versalles, l’illa de Menorca passà a mans castellanes, fet que derivà en la castellanització de la vida cultural i per la qual Ramis es veié afectat. Al morir la seva dona, Joana Montanyès, passà per una etapa on feia ús del llatí que aprengué en una etapa primerenca.

El teatre: el gènere predilecte:

Joan Ramis donà formes diverses a les peces que compongué, encara que se’l recordi com el màxim exponent del teatre català. Conreà la poesia i la poesia narrativa (La Alonsiada), el dietari, la historiografia (Historia civil y política de Menorca, 1819), els tractats científics i, sobretot, el teatre. Pel que fa al teatre, escriví tragèdies, drames i tragicomèdies. L’estructura és totalment de tradició neoclàssica, però en Rosaura i Arminda els tocs preromàntics i, fins i tot, barrocs hi són presents.

Lucrècia:

Lucrècia (1769) fou escrita després de retornar d’Avinyó. En la tragèdia, més que en altres subgèneres dramàtics, el tema era d’inspiració històrica o mitològica. L’obra de teatre narra en cinc actes i en versos alexandrins la vida de la dama Lucrècia. Fa una defensa aferrissada de la llibertat i condemna la tirania, dues temàtiques en consonància amb les idees liberals. Lucrècia és una obra que combina el component d’amor heroic i el de desfeta política, ja que Tarquinus vol imposar el seu domini i poder sobre Lucrècia. Al final, el destí és tràgic i el suïcidi de Lucrècia adquireix un valor simbòlic: la immolació que purifica fent possible la felicitat de les generacions futures.

Arminda:

Arminda (1775) té lloc en una ambient medieval en què la Corona d’Aragó i el Comtat de Barcelona encara no s’havien unit. Ens situa en una esfera més romàntica, però n’hi podem comptar d’altres, com ara l’heroisme de don Ramon, que es revolta per demostrar l’amor que sent cap a Arminda. El conflicte amorós torna a ser el nucli temàtic de la peça i, per a la solució final, el dramaturg menorquí fa servir un recurs folklòric per canviar la deriva del destí, i així els dos amants puguin romandre junts. El to de l’obra és melodramàtic.

Rosaura:

Rosaura o el més constant amor (1783) és una tragicomèdia escrita en heptasíl·labs que demostra certes reminiscències barroques i elements preromàntics. Rosaura es troba en una situació com la de Lucrècia: ha de triar entre la mort o quedar-se al costat del poderós. L’obra fa referència a un conflicte amorós: Rosaura està enamorada de don Enric i el Rei de Portugal ho està de Rosaura. Escenifica aquest conflicte, però no té un final cruel i tràgic com el de Lucrècia.

Els diferents gèneres literaris que conreà i les influències reflectides en les seves obres justifiquen que sigui considerat el màxim exponent del neoclassicisme català, en especial per la seva obra dramàtica.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

La prosa del sXVIII. Llegendes i Rondalles. Rafael d'Amat (Baró de Maldà)

La prosa del segle XVIII. Llegendes i rondalles:

Durant el segle XVIII la prosa adopta la forma de diferents gèneres. Per exemple la prosa didàctica, un dels gèneres més conreats al segle de les llums. Ara veurem dues varietats que mantenen una estreta relació amb el context i la vida quotidiana dels contemporanis. Són la crònica històrica de Rafael d’Amat i de Cortada i la narrativa popular, centrada sobretot en les rondalles escrites per Lluís Galiana. Tant Rafael d’Amat com Lluís Galiana construeixen les seves obres amb una finalitat d’entreteniment i de plaer; el primer, per un divertiment personal i el segon, per entretenir els lectors.

A l’edat adulta, amb vint anys, Rafael es casà amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, amb qui va tenir vuit fills. El baró de Maldà escriví com una rutina diària i no amb l’objectiu de publicar els seus textos, sinó que únicament pretenia deixar constància d’allò que succeïa al seu entorn. Freqüentava tertúlies on llegia els seus escrits i l’any 1816 va ser nomenat membre de l’acadèmia de les bones lletres catalanes de Barcelona.

Per la seva obra insigne coneixem les seves antipaties i simpaties, i alguns trets de la seva personalitat. En aquest sentit, destaquem que era una persona amb un sentiment profund antifrancès, molt religiós, defensor dels ideals de l’antic règim i, al mateix temps, racionalista. La seva personalitat era contradictòria, ja que era tímid i extravertit, popular i elitista, vulgar i refinat a la vegada, una personalitat que va marcar la seva literatura, tot convertint-lo en un dels representants més sorprenents de la prosa del segle XVIII.

Rafael d’Amat i de Cortada (1746-1818), cronista de la Barcelona del set-cents. Ell fou un noble i prosista barceloní, fill d’un coronel i de Maria Teresa de Cortada i de Sentjust. Encara que era noble i disposava d’algunes possessions, aquestes no li proporcionaven rendes gaire altes ni li atorgaven un poder polític significatiu. Ostentava el títol de la senyoria de Maldà: va ser el cinquè baró de Maldà. Va estudiar als jesuïtes del col·legi de Cordelles; una formació que li conferí, sobretot, coneixements de llengües (llatí, francès i italià) i humanística. Dominava en pràctica i en teoria la música, tal com es traspua de la lectura del seu text més emblemàtic.

Dietari personal d’estil col·loquial i castellanitzant:

La seva obra la trobem concentrada en una col·lecció que l’autor anomenà Calaix de sastre. Tal obra pren la forma de dietari, un estil que serveix per exemplificar a tall de diari, durant un període llarg de temps determinat, allò que succeeix al seu voltant. Molts pagesos, en aquella època, escrivien dietaris per fer un seguiment de les estacions de l’any i els seus «efectes climàtics» o per controlar les collites. Aquí, l’obra consta de seixanta volums escrits entre el 1769 i el 1816, en què explica viatges i experiències personals. El títol complet de l’obra és aquest: Calaix de sastre en què s’explicarà tot quant va succeint en Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels demés anys esdevenidors per divertiment de l’autor i sos oients. Annexes en el dit calaix de sastre les mínimes frioleres.

La rellevància d’aquests volums rau en l’estil i en la radiografia que fa de la Barcelona contemporània, narrant tota mena de detalls de la vida quotidiana, festes i tradicions, personatges i costums. Recordem que el baró de Maldà escriu per plaer i no amb voluntat literària. Per això no va publicar mai res, malgrat que no es cansava d’escriure i de copiar les seves obres per poder regalar-ne algun fragment a un conegut o recitar-la davant d’un públic amic. El seu estil fresc i divertit denotava que aquests textos eren destinats a entretenir, tot i que a vegades la sintaxi o la puntuació en dificultaven la lectura. En la seva obra, que no va fer amb voluntat literària encara que formés un corpus, hi podem distingir una varietat de subgèneres literaris i una dosi important de castellanismes i llenguatge col·loquial.

Calaix de sastre: una gran calaixera d’experiències compartides:

Dins l’extens dietari s’aprecien textos que, per bé que en continuen formant part i no perden la presentació formal, es caracteritzen per la possibilitat de poder agrupar-se amb altres textos del dietari pel fet de compartir un contingut unitari. La majoria dels textos s’ordenen pel factor temps seguint una estructura molt lineal, en general; i la coincidència en contingut és pura casualitat. Dos exemples d’aquests grups de textos units per un fil temàtic i que es desenvolupen en un indret geogràfic fora de Barcelona són:

Viatge a Maldà i anada a Montserrat:

El text és ric en descripcions i s’hi narra un viatge; no obstant això, hi apareixen altres dades històriques que mantenen els lectors situats en un context històric concret. Els viatges són un nou estímul en la seva literatura, ja que ara ha de descriure llocs i experiències que fugen de la seva rutina diària.

El col·legi de la bona vida:

El formen els textos que conten els dies que el baró de Maldà passà amb uns amics seus en una torre situada a Horta. En aquella torre, hi viuen uns masovers, la família Sitjar, que s’ocupen de les terres. Aquesta fugida dota els textos d’una alta càrrega subjectiva i la voluntat d’entretenir l’oient i de fer-lo viatjar per un lloc que desconeix. L’estil de crònica, més de caire periodístic, amb una estructura molt definida i missatge el màxim d’objectiu possible, queda substituït per altres al·licients.

Prosa popular. Les rondalles de Lluís Galiana:

Lluís Galiana és un dels erudits que s’inspiren en l’imaginari tradicional i popular per elaborar la seva obra més important: Rondalla de rondalles. Aquesta imita les obres narratives escrites per Francisco de Quevedo i don Diego Torres. Ambdues són uns grans exercicis lingüístics, ja que intenten introduir una gran quantitat de recursos retòrics i expressius de la tradició populars: frases fetes, dites, expressions... Galiana construeix una trama de ficció, amb personatges del món popular, que encaixin en el perfil personal que faci ús de totes aquestes expressions. En una carta escrita a Carles Ros, un amic i editor, justifica aquesta imitació al mateix temps que n’avala les diferències. Paral·lelament, en l’àmbit més popular i de tradició oral, les llegendes i les rondalles, a més a més del refranyer popular, es van anar conreant. La dinàmica de creació i de consolidació d’aquestes històries era semblant a la dels misteris i altres manifestacions teatrals de l’època barroca.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.