Poesia del segle XVI:
«La pintura és poesia muda, la poesia és pintura cega.»
Leonardo da Vinci
Ja coneixem els trets principals de la literatura renaixentista i humanista. Ara bé, la poesia catalana d’aquest període tenia unes característiques particulars:
- Persisteixen encara models de tradició medievals, prenent com a exemple, sobretot, la poesia d’Ausiàs March.
- Es manté el corrent satíric que es va generar a València tot just abans del Renaixement.
- Esforç per adaptar la mètrica a la del cànon renaixentista italià.
- Imitació de la poesia popular i tradicional, que no es trobava en procés de decadència.
De la mateixa manera que els poetes italians tenien com a referència Petrarca, els poetes catalans veien en Ausiàs March el model a seguir.
La producció d’un artista total, Pere Serafí:
Biografia: Pere Serafí, el pintor poeta.
Pere Serafí és un poeta, pintor i músic renaixentista català conegut amb el nom de lo Grech pel seu origen. Es creu que va néixer en una colònia veneciana on tingué contacte amb la tècnica pictòrica dels grans pintors del renaixement italià, com ara Miquel Àngel, i conegué la poesia de Petrarca. L’any 1534 ja era a Barcelona, ja que al novembre d’aquell any es va casar a la capital amb Felícia Àngela Mariner. De seguida començà a rebre encàrrecs pictòrics en molts indrets del territori català. Va pintar els frescos sobre la història de David a la Diputació del General (la Generalitat). Més tard el poeta visqué una època amb greus problemes econòmics i de salut i hagué d’hipotecar les seves propietats. L’any 1567, morí.
Pere Serafí treballà de forma paral·lela alguns temes sota diverses formes artístiques, per això no és gens estrany que trobem coincidències en el temps entre el tema de les obres pictòriques que li encarregaven i els poemes que ell escrivia a casa. Combinava la llengua catalana i la castellana, hi reflectí el seu coneixement dels poetes medievals castellans, italians, francesos i catalans. El gust per aquests poetes medievals i les formes modernes que havia conegut a Itàlia van facilitar que fes ús d’estrofes i formes molt diverses com ara la cançó i les glosses o els sonets. Serafí sentia gran respecte i admiració, com la majoria de literats del Renaixement, pel poeta Ausiàs March i en una ocasió li dedicà un sonet: A la immortalitat de mossèn Ausiàs March, poeta català. Malauradament, no se n’han pogut conservar totes les obres, perquè es creu que els problemes econòmics que travessava no li van permetre imprimir-les. Una d’aquestes obres anava adreçada al rei, Arte poética en romance castellano.
D’entre els llibres publicats en destaquem:
- Dos llibres de Pedro Serafín, de poesia vulgar en llengua catalana (1565). La primera part parla de l’amor i és la més extensa i a la segona és on trobem un seguit de poemes fets per altres autors que demostren els seus gustos personals. L’autor titulà aquesta segona part «Llibre segon, de les obres espirituals».
Entre l’ausiasmarquisme i la tradició, Ferrandis d’Herèdia:
Biografia: Ferrandis d’Herèdia, cavaller de la poesia i la dramatúrgia.
Joan Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud fou un cavaller valencià que conreà el gènere poètic i el dramàtic. Com a cavaller lluità defensant la cort de Germana de Foix contra les Germanies. Aquesta relació també li permeté representar algunes de les seves obres teatrals a la cort (La vesita, 1525), fet que li va donar popularitat com a dramaturg.
Com a poeta, Ferrandis d’Herèdia va compondre poemes en les dues llengües que ell coneixia, el català i el castellà. La temàtica de la seva poesia es pot dividir en dos grups ben diferenciats: per una banda, escrivia sobre temes populars i, per l’altra, feia poemes imitant a Ausiàs March. De l’obra poètica en destaca Cancionero general de Hernando de Castillo (1511) i un recull dels seus poemes que es va publicar després de la seva mort.
Ferrandis d’Herèdia va veure reconeguda i elogiada la seva trajectòria poètica pels seus companys poetes de l’època. En les glosses que escrivia hi distingim uns versos populars que convertia en la tornada; podem dir que el poema era la glossa d’un refrany o d’una sentència. El mateix Timoneda va incloure en un dels seus poemaris un poema de Ferrandis d’Herèdia que feia servir aquesta tècnica. El següent fragment forma part d’aquest poema: Anar-se’n vol lo meu senyor. Pel que fa a les seves obres dramàtiques, el castellà ocupa el lloc de la llengua de cultura i el català, el de la llengua popular o castissa.
Una poètica bilingüe, Joan Timoneda:
Biografia: Joan Timoneda, una vida entre llibres.
Joan Timoneda va ser un poeta i editor nascut a València. Provenia d’una família artesana, probablement dedicada a l’artesania de la pell. Durant la seva joventut ell també s’hi dedicà, però l’any 1547 va obrir una llibreria a València. Es va casar amb Isabel Juan Ferrandis, amb qui va tenir quatre fills. En aquella època les pells eren útils per fer les tapes dels llibres. Els investigadors donen dos motius que podrien haver provocat aquest canvi de feina: en primer lloc, Joan Timoneda era d’aquelles persones que quan pleguen de la feina dediquen temps a la lectura i als llibres per plaer, i, en segon lloc, València era una ciutat amb una literatura creixent, amb una universitat amb estudiants que necessitaven adquirir llibres i on s’havien instal·lat molts impressors. No oblidem que en aquella època, les professions del món del llibre sovint es barrejaven. La primera obra que va publicar com a editor va ser: Breve exposición sobre el saludo de los ángeles (1555).
Com a editor, Joan Timoneda va afavorir la divulgació de la literatura del seu moment. La seva producció literària està escrita en llengua catalana i castellana, fins i tot en un mateix llibre combina aquests dos idiomes. El seu poemari més important, Flor d’enamorats, té 54 poemes en català del total de 277. Un poema d’aquest poemari va ser: Só qui só.Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
