La dièresi:
Quan una vocal forta (a, e, o) s’ajunta amb una de feble (i, u) o bé s’uneixen dues de febles (u + i, i + i, u + u) formen un diftong (boina, veure, cuina...). Es pronuncien dins la mateixa síl·laba. De vegades hi ha vocals que es pronuncien en dos cops de veu, és a dir, que pertanyen a dues síl·labes diferents. És el que s’anomena un hiat. Aquí posem una dièresi sobre la i o la u per marcar com s’ha de pronunciar aquella paraula. Exemple: la paraula raïm (ra-ïm) es pronuncia en dos cops de veu i, per tant, posem una dièresi sobre la i per marcar que no hi ha diftong.
Exemples de hiats i de diftongs:
Hiat Diftong
veïna (ve-ï-na) reina (rei-na)
amoïnar (a-mo-ï-nar) boira (boi-ra)
ruïna (ru-ï-na) cuiner (cui-ner)
llaüt (lla-üt) aula (au-la)
peüc (pe-üc) teulada (teu-la-da)
Per indicar que el diftong s’ha trencat, a part de la dièresi, també podem fer servir l’accent, quan les regles d’accentuació ho permetin. Exemple: la paraula veí (ve-í), que porta accent perquè és una paraula aguda acabada en vocal. Per contra, el derivat veïna, que tampoc forma diftong, porta dièresi i no accent, perquè les normes d’accentuació no permeten d’accentuar aquesta paraula.
Altres usos de la dièresi:
També es posa dièresi sobre la u dels grups güe/güi i qüe/qüi, per marcar que es pronuncien la u i la i; si no, es pronunciarien com els grups gue/gui i que/qui: aigüera, pingüí/ guerra, guineu.
Els grups gua/guo i qua/quo no porten dièresi perquè no es poden confondre: aigua/gas; paraiguot /got.
Estalvi de la dièresi:
No porten dièresi, encara que formin hiat, els casos següents:
- Les paraules acabades en els sufixos -isme i -ista: egoisme, ateisme...
- Les paraules formades amb prefixos acabats en vocal com ara anti-, re-, co-, auto-, contra-: antiimperialista, reimpressió, coincidir...
- Les formes verbals de l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verbs acabats en -eir i -uir: reduir; reduint; reduirà; reduiria.
El mot proïsme n’és una excepció, perquè sí que porta dièresi, malgrat que acaba en -isme: cal estimar el proïsme com a si mateix.
La dièresi en les formes verbals:
Hi ha unes formes verbals que sempre porten dièresi.
- Tot i que en l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional els verbs acabats en -eir i -uir no porten dièresi, en el participi sí que en duen: reduït, obeït...
Aquests verbs tenen com a peculiaritat que el seu radical acaba en vocal i que aquesta entra en contacte amb la vocal i de la terminació. Aquí es forma un hiat i per marcar-lo es pot fer servir la dièresi o bé l’accent, sempre que les regles d’accentuació ho permetin. Per tant, trobem temps verbals que alternen la dièresi (1a, 2a, 3a persona del singular i 3a del plural) i l’accent (1a i 2a persona del plural): construïa, construïes, construïa, construíem, construíeu, construïen.
Els verbs acabats en -iar, -oar, -uar, -ear (canviar, lloar...) també tenen el radical acabat en vocal i això fa que quan aquesta vocal entra en contacte amb la i de la terminació es formi un hiat. Això passa en les formes del present de subjuntiu i de l’imperatiu.
Present de subjuntiu: canviï, canviïs, canviem.
Imperatiu: avaluïs, avaluï, avaluem, avalueu.Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
