Les famílies lingüístiques europees

Les famílies lingüístiques europees:

A Europa es parlen diàriament una gran quantitat d’idiomes, pertanyents a les diverses comunitats instal·lades en el continent. Hi ha llengües europees que són molt semblants, com el txec i l’eslovac, però la majoria són mútuament incomprensibles i, en canvi, malgrat l’aparença de diversitat, tenen un origen comú. Estan emparentades entre elles, perquè es creu de manera fonamentada que provenen d’una llengua comuna que s’ha convingut a anomenar indoeuropeu.

La hipòtesi més acceptada és que, fa aproximadament quatre mil·lennis, un grup de pobles que provenien del nord del mar Negre i que parlaven l’indoeuropeu van iniciar una expansió en diverses tongades que els va dur cap a Europa i l’índia.

Així l’indoeuropeu es va disgregar en branques diferents, de les quals vénen les diverses famílies de llengües indoeuropees que coneixem avui: grec, eslaves, germàniques, cèltiques, itàliques...
Grup cèltic:
Bretó, gal·lès, irlandès, gaèlic, escocès, còrnic.
Grup eslau:
Rus, ucraïnès, bielorús, ponolès, txec, eslovè, serbi, croat, macedoni, búlgar.
Grup grec:
Grec.
Grup il·liric:
Albanès.
Grup bàltic:
Letó, lituà.
Grup armeni:
Armeni.
Grup romànic:
Gallec portuguès, castellà, català, occità, francès, italià, sard, romanès, retoromànic.
Grup germànic:
Islandès, noruec, suec, danès, neerlandès, anglès, alemany.
Grup irànic:
Kurd.

L’indoeuropeu no es coneix perquè n’hagin quedat escrits, sinó que moltes de les seves paraules es poden saber comparant les paraules de les llengües indoeuropees.

El basc o eusquera té un origen desconegut, ja que, quan els romans van colonitzar la península, ja s’hi parlava. No es coneix de quina llengua anterior prové ni se la relaciona amb cap família lingüística. És l’única llengua preromana de la península Ibèrica. Les llengües romàniques són el grup de les quals pertanyen les nostres llengües més properes.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

El català oriental i el català occidental

El català oriental i el català occidental:

La variació lingüística d’una llengua dóna compte de com la llengua s’usa de manera diversa per part dels parlants. Aquesta variació depèn fonamentalment del temps transcorregut (històriques) i de l’espai (geogràfiques o dialectals).

Les varietats històriques del català:

Mostren les diferències que ha sofert la llengua al llarg del temps, la seva evolució:

• Evolució fonètica: de paor s’ha passat a por. De rael s’ha passat a arrel. De resebre s’ha passat a rebre.
• Evolució morfològica: d’hòmens s’ha passat a homes. De jóvens s’ha passat a joves. De jo cant o jo cante s’ha passat a jo canto. Cal a dir que aquesta evolució no s’ha fet a tot el domini lingüístic, ja que formes com jóvens, hòmens o jo cant són ben vives en el català actual.
• Evolució lèxica i semàntica: moltes paraules han caigut en desús tot i que, com abans hem dit, no en tot el domini lingüístic de la mateixa manera: lladoncs → aleshores / eixir → sortir / oir → escoltar / llevar → treure / plànyer-se → queixar-se / restar → quedar / àdhuc → fins i tot...

Les varietats geogràfiques del català:

El lloc, la comarca o la ciutat on una persona ha nascut i s’ha criat determina la pronúncia i manera de parlar o d’usar unes determinades frases fetes. Tots els dialectes junts formen la llengua, aquí, el català. Allà on siguem, parlarem el dialecte propi, i el que és ben segur és que no hi ha millors dialectes que d’altres, no n’hi ha cap que sigui ni més bo, ni més pobre ni més important que la resta.

Cal distingir els dos blocs dialectals en què es vertebra el català:

• El català oriental: rossellonès, central, balear i alguerès.

• El català occidental: nord-occidental i valencià.

Alguns trets característics de les varietats dialectals són:

Català oriental:

Pronunciació de la vocal neutra de les vocals a, e en posició àtona: llibre, cinta. Pronunciació u de la o àtona (a excepció del balear). Ús de l’article el i del salat es, en la variant balear. Alguns verbs incrementen amb -eix o -esc: serveix, servesca. Pronoms febles davant de verb amb la forma reforçada: em dic, et diré.

Català occidental:

Distinció de a i e en posició àtona: llibre, cinta. Distinció de o i u en posició àtona. Ús de l’article lo i en valencià, el. Alguns verbs usen l’increment -ix- o isc-: servixo, servisca. Pronoms febles davant de verb amb la forma plena: me dic, te diré.

Tant el català oriental com l’occidental presenten variants o subdialectes.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

Els neologismes, els estrangerismes i els calcs

Els neologismes, els estrangerismes i els calcs:

Els mots xip, bistec i escúter són manllevats d’una altra llengua, en aquest cas de l’anglès. Es tracta d’un «préstec» que una llengua fa a una altra, perquè la segona no disposa d’un mot que signifiqui el mateix.

D’aquestes paraules que hem mostrat n’hi ha que intenten conservar el mateix so que el de la seva llengua original i d’altres que han estat adaptades com bistec.

Podem parlar de tres formes de producció d’aquest fenomen de préstec lingüístic: els neologismes, els estrangerismes i els calcs.

Els neologismes:

Són paraules de nova incorporació que han estat preses d’altres llengües i que s’han adaptat tant pel que fa a la seva grafia com a la seva pronúncia, com ara: córner, croissant...

Els estrangerismes:

Es poden confondre fàcilment amb els neologismes, però hi ha un fet fonamental que els diferencia: en els neologismes, la llengua que rep el mot no en té cap altre que vulgui dir el mateix i, per tant, l’ha de manllevar. En canvi, en els estrangerismes la llengua receptora del mot ja en té un que significa el mateix.

És el cas de les dues paraules següents: clown i pallasso. Clown és l’estrangerisme, però el català ja disposa del mot pallasso.

Els calcs lingüístics:

Els calcs lingüístics són una forma de manlleu que imita la construcció d’una unitat sintàctica d’una llengua estrangera.*La pilota ha donat a la barrera.

És clarament una imitació de la construcció castellana “el balón ha dado en la barrera”. En català correcte hauríem de dir: la pilota ha picat la barrera. Els calcs són una incorrecció que hem d’evitar.

Fer:

Una característica del català és que ho fa gairebé tot. Usem el verb fer fins i tot de vegades de manera exagerada, però gairebé mai incorrecta.

• Quin partit fan avui per la tele?
• Aquella dona ha fet un infart.
• Surt d’aquí, que fas nosa.

Això no passa tant en la llengua castellana i, com que català i castellà són dues llengües amb molt contacte, podem calcar i imitar maneres de dir sense voler.

Moltes vegades fem servir el verb donar com a calc de la llengua castellana: *Em dóna igual. Hem de dir: M’és igual.

Per saber-ne més:

Segons la llengua de la qual provenen, els neologismes poden ser

• Castellanismes (del castellà)
• Anglicismes (de l’anglès)
• Gal·licismes (del francès)

L’organisme que s’encarrega de la normalització dels neologismes catalans és el TermCat, creat per la Generalitat de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans amb la missió de normalitzar els neologismes i assessorar amb la terminologia.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

La composició i l'ús del guionet

La composició i l'ús del guionet:

Els mots següents: busca-raons, autopista, trencaclosques estan formats a partir de dos mots que tenen sentit propi per separat: busca + raons, auto + pista, trenca + closques

Els mots resultants, de vegades, tenen un significat molt allunyat dels dos que l’han generat.

Aquest procediment per formar paraules noves s’anomena composició i els mots resultants s’anomenen compostos.

Les combinacions de paraules per formar els mots compostos poden ser molt diverses:

• Substantius formats per verb + substantiu és una de les combinacions més freqüents. El mot resultant és variable, és a dir, que el singular i el plural són diferents: un paraigua, tres paraigües...
• Substantius formats per adjectiu + substantiu / substantiu + adjectiu: aiguardent, altaveu, pocavergonya... Alguns d’aquests porten guionet entre els dos elements de la composició: cama-sec, penya-segat...
• Substantius formats per substantiu + substantiu: aiguaneu, filferro, telenovel·la... Alguns porten la conjunció i entre els dos noms: allioli, capicua...
• Adjectius formats per substantiu + adjectiu: bocabadat, caragirat, esmaperdut... En aquesta mena de compostos els dos mots no concorden sempre: bocabadat; boca (femení) i badat (masculí). La concordança es dóna entre l’adjectiu i el substantiu a què es refereix: una noia bocabadada...
• Adjectius formats per adjectiu + adjectiu: anglosaxó, llatinoamericà, grecoromà....
• Altres casos: compostos que funcionen com a adverbis o preposicions: potser, tanmateix, perquè... Compostos repetitius, que sempre porten guionet: xino-xano, xup-xup...

Normalment es formen a partir de la tercera persona del singular del present d’indicatiu del verb corresponent. Molt sovint el nom és en plural: comptagotes, para-xocs... La paraula sol ser invariable, que s’escriu igual en singular i en plural: un obrellaunes, molts obrellaunes. També n’hi ha en singular: paraigua, portaveu...

També es consideren compostos, encara que no s’escriguin junts, aquells que porten la preposició de: esperit de vi, agulla de cap...

Cal remarcar que en alguns d’aquests compostos el primer mot acaba en una o que no podem treure.

El guionet en els mots compostos:

S’escriuen amb guionet:

• Els mots compostos que comencen per un punt cardinal: sud-est, nord-americana...
• Els compostos repetitius, com ja hem indicat.
• Els compostos la primera part dels quals acaba en vocal i la segona comença en r, s, x: poca- solta, para-xocs...
• Altres mots com: abans-d’ahir, adéu-siau...
• Els mots que, si no en portessin, generarien confusió: *pitroig, pit-roig; *pèlllarg, pèl-llarg.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.