El català oriental i el català occidental:
La variació lingüística d’una llengua dóna compte de com la llengua s’usa de manera diversa per part dels parlants. Aquesta variació depèn fonamentalment del temps transcorregut (històriques) i de l’espai (geogràfiques o dialectals).
Les varietats històriques del català:
Mostren les diferències que ha sofert la llengua al llarg del temps, la seva evolució:
- Evolució fonètica: de paor s’ha passat a por. De rael s’ha passat a arrel. De resebre s’ha passat a rebre.
- Evolució morfològica: d’hòmens s’ha passat a homes. De jóvens s’ha passat a joves. De jo cant o jo cante s’ha passat a jo canto. Cal a dir que aquesta evolució no s’ha fet a tot el domini lingüístic, ja que formes com jóvens, hòmens o jo cant són ben vives en el català actual.
- Evolució lèxica i semàntica: moltes paraules han caigut en desús tot i que, com abans hem dit, no en tot el domini lingüístic de la mateixa manera: lladoncs → aleshores / eixir → sortir / oir → escoltar / llevar → treure / plànyer-se → queixar-se / restar → quedar / àdhuc → fins i tot...
Les varietats geogràfiques del català:
El lloc, la comarca o la ciutat on una persona ha nascut i s’ha criat determina la pronúncia i manera de parlar o d’usar unes determinades frases fetes. Tots els dialectes junts formen la llengua, aquí, el català. Allà on siguem, parlarem el dialecte propi, i el que és ben segur és que no hi ha millors dialectes que d’altres, no n’hi ha cap que sigui ni més bo, ni més pobre ni més important que la resta.
Cal distingir els dos blocs dialectals en què es vertebra el català:
- El català oriental: rossellonès, central, balear i alguerès.
- El català occidental: nord-occidental i valencià.
Alguns trets característics de les varietats dialectals són:
Català oriental:
Pronunciació de la vocal neutra de les vocals a, e en posició àtona: llibre, cinta. Pronunciació u de la o àtona (a excepció del balear). Ús de l’article el i del salat es, en la variant balear. Alguns verbs incrementen amb -eix o -esc: serveix, servesca. Pronoms febles davant de verb amb la forma reforçada: em dic, et diré.
Català occidental:
Distinció de a i e en posició àtona: llibre, cinta. Distinció de o i u en posició àtona. Ús de l’article lo i en valencià, el. Alguns verbs usen l’increment -ix- o isc-: servixo, servisca. Pronoms febles davant de verb amb la forma plena: me dic, te diré.
Tant el català oriental com l’occidental presenten variants o subdialectes.
Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
