lunes, 17 de julio de 2017

Francesc Vicent Garcia

Francesc Vicent Garcia:
Vicent Garcia no veié publicades les seves obres. La causa és la circulació d’aquestes amb suport manuscrit. L’única que publicà va ser el sermó, que predicà a les exèquies de Felip III a la catedral de Girona. La resta d’obres es van anar publicant a partir del 1703, quan trobem la primera edició d’un recull de poesies de l’autor titulat La harmonia del Parnàs, més numerosa en les poesies vàries de l’Atlant del cel poètic, lo doctor Vicent Garcia. Aquí, ja hi detectem una de les problemàtiques que suposa catalogar l’obra poètica del rector de Vallfogona: l’atribució de textos que no van ser escrits per ell.
De la seva tècnica literària destaquem el bon domini del sonet, forma estròfica que li permeté dotar la seva poesia d’elegància, però sense perdre el to paròdic que contenien els seus poemes. La peculiaritat de la poesia de Vicent Garcia fou que podia combinar composicions de temàtiques antitètiques amb la mateixa brillantor; tan aviat podia descriure una figura femenina de gran bellesa i sensualitat com una altra de lletja i repugnant físicament. Això ho exemplifica a la perfecció en els seus poemes.
Per altra banda, també conreà temàtiques satíriques, burlesques i eròtiques, dinàmica literària molt emprada a Catalunya, sobretot per eclesiàstics. Les que giren entorn d’aquestes temàtiques i que s’han instal·lat en l’imaginari popular i l’estil propi que encetà el rector s’anomenen «vallfogonisme». No hem de menysprear els poemes en els quals tracta la fugacitat del temps que, com ja hem esmentat, és un dels grans tòpics barrocs. Per això el rector de Vallfogona adopta un perfil literari dual del poeta barroc perfecte, ja que és alhora madur i elegant, i burlesc i obscè.
Francesc Vicent Garcia (1578-1623), el millor poeta català de les tres centúries: fou un sacerdot i poeta nascut a l’època del Barroc a Tortosa i morí a Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, quan rondava la quarantena. El seu origen era noble, ja que tenia vinculació amb els Montcada, una família aristocràtica. Es coneix com el rector de Vallfogona, nom que fa referència al seu ofici dins la jerarquia eclesiàstica. Va estudiar a l’estudi general de Lleida i, a partir del 1606, després de guanyar un concurs, es va convertir en el rector de la parròquia de Vallfogona. La seva vida roman lligada a aquesta localitat. El pseudònim de rector de Vallfogona, però, no fou l’únic que emprà: a vegades feia servir el de Graciano i Gaspar d’Orient de Tortosa. Amb aquest va guanyar un certamen poètic gironí en homenatge a Ignasi de Loyola, l’any 1610. Va viatjar per diverses ciutats importants del principat, i, també, de Castella. L’any 1622 es doctorà en teologia.
Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.