lunes, 31 de julio de 2017

L'oració simple. L'oració impersonal. Oració activa i oració passiva

L’oració simple. L’oració impersonal. Oració activa i Oració passiva:
L’oració es pot definir des de diversos punts de vista:
  • És una unitat semàntica, que interpretem amb el context.
  • És una unitat fonètica delimitada per pauses en l’entonació.
  • És una unitat sintàctica, els elements de la qual s’interrelacionen.
Els dos constituents bàsics de l’oració són el subjecte i el predicat. Aquestes funcions les fan un sintagma nominal i un verbal. Quan analitzem una oració fem tres menes d’anàlisi: primer determinem la categoria gramatical, després la mena de sintagmes i finalment la funció sintàctica de cada sintagma.
  • 1r nivell d’anàlisi. Categories gramaticals: nom, adjectiu, verb, adverbi, preposició, conjunció, pronom, determinant, interjecció.
  • 2n nivell d’anàlisi. Sintagmes: sintagma nominal (SN), adjectival (SAdj), verbal (SV), adverbial (SAdv), preposicional (SPrep).
  • 3r nivell d’anàlisi. Funcions sintàctiques: subjecte (S), predicat (P), complement del nom (CN), complement de l’adjectiu (CAdj), complement directe (CD), complement indirecte (CI), complement predicatiu (CPred), complement de règim verbal (CRV), complement circumstancial (CC).
Tipus de sintagmes:
Un sintagma és una part de l’oració formada per un grup de paraules que constitueixen una unitat semàntica i sintàctica. Té un significat unitari i fa una funció sintàctica determinada dins de l’oració. Els mots s’organitzen al voltant d’un nucli.
Tipus de sintagmes:
  • Sintagma nominal (SN): El pati petit de l’escola
  • Sintagma adjectival (SAdj): Petit de l’escola
  • Sintagma preposicional (SPrep): De l’escola
  • Sintagma verbal (SV): S’inunda molt sovint
  • Sintagma adverbial (SAdv): Molt sovint
Les funcions sintàctiques:
Dins de l’oració cada sintagma fa una funció específica:
  • Subjecte (Subj): Els passatgers han embarcat a les onze.
  • Predicat (Pred): Els passatgers han embarcat a les onze.
  • Complement del nom (CN): M’he comprat unes botes de goma.
  • Complement de l’adjectiu (CAdj): El meu amic és expert en informàtica.
  • Complement de l’adverbi (CAdv): Demà sortirem molt més aviat.
Complements del verb:
  • Complement directe (CD): Entregueu aquesta circular als pares.
  • Complement indirecte (CI): Entregueu aquesta circular als pares.
  • Complement de règim verbal (CRV): Ahir ens vam recordar de tu.
  • Complement predicatiu (CPred): Ha tornat animada de la reunió.
  • Atribut (Atr): L’Albert és lampista.
Complement circumstancial (CC)
  • De lloc (CCL): Porto caramels a la butxaca.
  • De temps (CCT): Compro el diari cada dia.
  • De manera (CCM): Fas bé la feina.
  • De companyia (CCC): Sempre viatjo amb els meus fills.
  • D’instrument (CCI): Tanqueu la porta amb clau.
Segons el nombre de verbs, classifiquem les oracions en simples i compostes. Les oracions simples només tenen un sintagma verbal que fa funció de predicat.
Menes d’oracions segons la naturalesa del verb:
Segons el verb, les classifiquem en:
Oracions de predicat nominal o atributives:
El nucli del SV és copulatiu (ser, estar, semblar). El complement d’aquests verbs s’anomena atribut i sempre concorda amb el nucli del SN, perquè el verb és buit de significat, només fa una funció d’enllaç entre el SN i l’atribut.
Oracions de predicat verbal o predicatives:
Poden ser, segons el verb:
  • Transitives: El verb necessita un complement directe per arrodonir el significat.
  • Intransitives: El verb no té complement directe.
  • Reflexives: l’acció del verb recau sobre el mateix subjecte.
  • Recíproques: dos subjectes fan una acció que recau sobre l’altre.
  • Impersonals: Oracions sense subjecte gramatical. Són impersonals els verbs relacionats amb fenòmens meteorològics, les oracions formades amb els verbs hi ha o fa i les oracions reflexives amb subjecte desconegut.
Els verbs de fenòmens meteorològics no tenen subjecte: són impersonals.
No confonguis les oracions impersonals amb les que tenen el subjecte el·líptic. Aquestesque tenen subjecte, encara que no l’esmentem.
Les modalitats de l’oració:
Segons la intenció de l’emissor, classifiquem les oracions en:
  • Enunciatives. Formulen una declaració sobre accions o estats. Poden ser: Afirmatives: La Neus va sortir de casa a les cinc. / Negatives: La Neus no va sortir de casa a les cinc.
  • Interrogatives. Formulen una pregunta. Poden ser: Directes: porten signe d’interrogació: Qui és? / Indirectes: no porten signe d’interrogació. Em pregunto qui és. / Totals: fan una pregunta que es respon amb sí o no. Vindreu a sopar? / Parcials: fan una pregunta que no es respon amb sí o no. Quants serem a sopar?
  • Exclamatives. Expressen alegria, sorpresa, enuig...
  • Optatives o desideratives. Expressen un desig. Tant de bo aprovi l’examen.
  • Dubitatives. Expressen un dubte. Potser no m’han sentit.
  • De possibilitat. Expressen una possibilitat.
  • Imperatives o exhortatives. Expressen una ordre o un prec.
Hi ha oracions interrogatives que no porten signe d’interrogació perquè ja se sobreentén: són les interrogatives indirectes.
La veu passiva:

Les oracions es poden expressar en veu activa (el subjecte fa l’acció que expressa el verb) o en veu passiva (l’acció la realitza el subjecte pacient). Quan convertim una oració en veu activa a passiva, pateix unes transformacions.
Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

viernes, 28 de julio de 2017

El català oriental i el català occidental

El català oriental i el català occidental:
La variació lingüística d’una llengua dóna compte de com la llengua s’usa de manera diversa per part dels parlants. Aquesta variació depèn fonamentalment del temps transcorregut (històriques) i de l’espai (geogràfiques o dialectals).
Les varietats històriques del català:
Mostren les diferències que ha sofert la llengua al llarg del temps, la seva evolució:
  • Evolució fonètica: de paor s’ha passat a por. De rael s’ha passat a arrel. De resebre s’ha passat a rebre.
  • Evolució morfològica: d’hòmens s’ha passat a homes. De jóvens s’ha passat a joves. De jo cant o jo cante s’ha passat a jo canto. Cal a dir que aquesta evolució no s’ha fet a tot el domini lingüístic, ja que formes com jóvens, hòmens o jo cant són ben vives en el català actual.
  • Evolució lèxica i semàntica: moltes paraules han caigut en desús tot i que, com abans hem dit, no en tot el domini lingüístic de la mateixa manera: lladoncs → aleshores / eixir → sortir / oir → escoltar / llevar → treure / plànyer-se → queixar-se / restar → quedar / àdhuc → fins i tot...
Les varietats geogràfiques del català:
El lloc, la comarca o la ciutat on una persona ha nascut i s’ha criat determina la pronúncia i manera de parlar o d’usar unes determinades frases fetes. Tots els dialectes junts formen la llengua, aquí, el català. Allà on siguem, parlarem el dialecte propi, i el que és ben segur és que no hi ha millors dialectes que d’altres, no n’hi ha cap que sigui ni més bo, ni més pobre ni més important que la resta.
Cal distingir els dos blocs dialectals en què es vertebra el català:
  • El català oriental: rossellonès, central, balear i alguerès.
  • El català occidental: nord-occidental i valencià.
Alguns trets característics de les varietats dialectals són:
Català oriental:
Pronunciació de la vocal neutra de les vocals a, e en posició àtona: llibre, cinta. Pronunciació u de la o àtona (a excepció del balear). Ús de l’article el i del salat es, en la variant balear. Alguns verbs incrementen amb -eix o -esc: serveix, servesca. Pronoms febles davant de verb amb la forma reforçada: em dic, et diré.
Català occidental:
Distinció de a i e en posició àtona: llibre, cinta. Distinció de o i u en posició àtona. Ús de l’article lo i en valencià, el. Alguns verbs usen l’increment -ix- o isc-: servixo, servisca. Pronoms febles davant de verb amb la forma plena: me dic, te diré.

Tant el català oriental com l’occidental presenten variants o subdialectes.
Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.