El teatre neoclàssic:
El teatre neoclàssic pren d’exemple i beu de les influències provinents de França. Les regles formals i temàtiques d’aquest teatre són:
- Regla de les tres unitats: lloc, temps i espai.
- Predilecció per temes històrics, bíblics i religiosos. Finalitat didàctica.
- Pel que fa a la forma s’empra el vers i s’adopta la tragèdia com el gènere més comú.
- Els màxims exponents del teatre francès neoclàssic són Racine, Voltaire...
Aquí, trobem dos contextos on es desenvolupa el teatre neoclàssic. D’una banda, el Rosselló i, de l’altra, Menorca. El teatre és el gènere neoclàssic per excel·lència, perquè entre tots era aquell que es considerava superior.
D’influència llatina, francesa i anglesa:
En les obres més il·lustres de Joan Ramis, hi trobem pocs rastres de la influència castellana barroca. Van ser els clàssics, en un primer moment, com Virgili, Horaci... aquells que van captar la seva atenció; més tard, després d’entrar-hi en contacte a Avinyó, ho féu amb Racine, Voltaire i altres autors del segle XVIII amb traduccions. Finalment, les influències angleses també tenen presència en les seves obres, ja que, l’illa de Menorca estava ocupada pels anglesos i es va poder endinsar en el món de la literatura anglesa (Shakespeare...).
En la seva literatura, hi trobem influències del neoclassicisme francès i del preromanticisme anglès i alemany.
Joan Ramis i Ramis (1746-1819), un dramaturg d’inspiracions clàssiques, fou un dramaturg i poeta nascut a Maó a una família influent de l’illa. La seva formació en les lletres i humanitats fou molt àmplia i el seu pas per universitats i centres de formació brillant: estudià retòrica i filosofia a Mallorca, on va beure dels referents castellans, i dret civil i canònic a la universitat d’Avinyó. A França, durant els seus estudis, va entrar en contacte amb el corrent neoclàssic francès, que adoptà més endavant, abandonant la poesia barroca treballada a Mallorca. Després dels estudis, va retornar a Maó, on compaginà la seva feina d’advocat amb la de diversos càrrecs públics i la seva passió literària. Instal·lat a Maó, l’any 1778, va fundar la societat maonesa de cultura amb la voluntat de crear un espai d’intercanvi de coneixements. Més tard, amb la signatura del tractat de Versalles, l’illa de Menorca passà a mans castellanes, fet que derivà en la castellanització de la vida cultural i per la qual Ramis es veié afectat. Al morir la seva dona, Joana Montanyès, passà per una etapa on feia ús del llatí que aprengué en una etapa primerenca.
El teatre: el gènere predilecte:
Joan Ramis donà formes diverses a les peces que compongué, encara que se’l recordi com el màxim exponent del teatre català. Conreà la poesia i la poesia narrativa (La Alonsiada), el dietari, la historiografia (Historia civil y política de Menorca, 1819), els tractats científics i, sobretot, el teatre. Pel que fa al teatre, escriví tragèdies, drames i tragicomèdies. L’estructura és totalment de tradició neoclàssica, però en Rosaura i Arminda els tocs preromàntics i, fins i tot, barrocs hi són presents.
Lucrècia:
Lucrècia (1769) fou escrita després de retornar d’Avinyó. En la tragèdia, més que en altres subgèneres dramàtics, el tema era d’inspiració històrica o mitològica. L’obra de teatre narra en cinc actes i en versos alexandrins la vida de la dama Lucrècia. Fa una defensa aferrissada de la llibertat i condemna la tirania, dues temàtiques en consonància amb les idees liberals. Lucrècia és una obra que combina el component d’amor heroic i el de desfeta política, ja que Tarquinus vol imposar el seu domini i poder sobre Lucrècia. Al final, el destí és tràgic i el suïcidi de Lucrècia adquireix un valor simbòlic: la immolació que purifica fent possible la felicitat de les generacions futures.
Arminda:
Arminda (1775) té lloc en una ambient medieval en què la Corona d’Aragó i el Comtat de Barcelona encara no s’havien unit. Ens situa en una esfera més romàntica, però n’hi podem comptar d’altres, com ara l’heroisme de don Ramon, que es revolta per demostrar l’amor que sent cap a Arminda. El conflicte amorós torna a ser el nucli temàtic de la peça i, per a la solució final, el dramaturg menorquí fa servir un recurs folklòric per canviar la deriva del destí, i així els dos amants puguin romandre junts. El to de l’obra és melodramàtic.
Rosaura:
Rosaura o el més constant amor (1783) és una tragicomèdia escrita en heptasíl·labs que demostra certes reminiscències barroques i elements preromàntics. Rosaura es troba en una situació com la de Lucrècia: ha de triar entre la mort o quedar-se al costat del poderós. L’obra fa referència a un conflicte amorós: Rosaura està enamorada de don Enric i el Rei de Portugal ho està de Rosaura. Escenifica aquest conflicte, però no té un final cruel i tràgic com el de Lucrècia.
Els diferents gèneres literaris que conreà i les influències reflectides en les seves obres justifiquen que sigui considerat el màxim exponent del neoclassicisme català, en especial per la seva obra dramàtica.
Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
