Els verbs irregulars

El verb:

Verbs regulars i verbs irregulars:

Els verbs regulars es conjuguen combinant l’arrel o lexema amb els morfemes de temps, persona, nombre i mode corresponents. Per trobar l’arrel partim de l’infinitiu i en traiem la terminació: cantar → cant-.

Un verb regular es conjuga combinant l’arrel amb els morfemes adequats. Amb aquestes combinacions s’aconsegueixen totes les formes, temps i persones.

Els verbs irregulars són aquells que presenten canvis en l’arrel o en les terminacions. La irregularitat no es presenta en totes les formes ni en totes les persones. També cal dir que les variacions ortogràfiques no es consideren irregularitats.

La primera conjugació:

Hi ha un gran nombre de verbs catalans que són de la primera conjugació. Tots són regulars menys dar, anar i estar. En aquests verbs de vegades la irregularitat és a l’arrel i d’altres, a la terminació:

• Cantar: cant-o  cant-es  cant-a  cant-em  cant-eu  cant-en
• Anar: vaig  vas  va  anem  aneu  van
• Estar: estic  estàs  està  estem  esteu  estan

El verb dar és un verb defectiu. Significa que a la conjugació del present, tant d’indicatiu com de subjuntiu, falten algunes de les formes verbals. Un altre exemple és el verb caldre: només se n’usen la tercera persona del singular i del plural.

Alteracions ortogràfiques de la primera conjugació:

Algunes variacions en les formes del verb no es consideren irregularitats pròpiament; són els canvis ortogràfics que cal fer-hi per adequar-se a les normes gramaticals.

Les variacions de la primera conjugació són:

Infinitius acabats en -car, -çar, -gar, -jar, -uar + desinència en e o i canvien de grafia:

• c → qu: tacar, taco, taques, taquin.
• ç → c: caçar, caço, cacem, cacin.
• g → gu: fregar, frego, freguem, freguin.
• j → g: penjar, penjo, pengem, pengis.
• u → ü: adequar, adeqüo, adeqüa.

Infinitius acabats en -en -ear, -oar, -iar i -uar + desinències -i, -is, -in s’escriuen amb dièresi:

• Present de subjuntiu: creï, creïs, creem.
• Imperatiu: crea, creï, creem.

El present d’indicatiu i de subjuntiu dels verbs acabats en -iar tenen la síl·laba tònica en penúltima posició: estudio, estudiï, copio, copiï.

La segona conjugació:

La majoria dels verbs de la segona conjugació són irregulars. Usem perdre i témer com a exemples regulars:

• Perdre: perd-o  perd-s  perd  perd-em  perd-eu  perd-en / perd-i  perd-is  perd-i  perd-em  perd-eu  perd-in / -  perd  perd-i  perd-em  perd-eu  perd-in.

• Temer: tem-o  tem-s  tem  tem-em  tem-eu  tem-en / tem-i  tem-is  tem-i  tem-em  tem-eu  tem-in / -  tem  tem-i  tem-em  tem-eu  tem-in.

Les irregularitats de la segona conjugació es poden agrupar d’aquesta manera:

• Infinitius acabats en -ldre i -ndre: moldre, absoldre, dissoldre, resoldre…
• Infinitius acabats en vocal + -ure: beure, deure…
• Infinitius acabats en vocal + -ixer: conèixer, aparèixer, merèixer…
• Infinitius acabats en consonant + -re o -er: rebre, concebre, percebre, admetre…

Les formes verbals que poden presentar la irregularitat són:

• 1a persona present d’indicatiu: valc, molc, prenc...
• Passat simple: escriguí, escrigueres, escrigué.
• Present de subjuntiu: ofengui, ofenguem, ofengueu, ofenguin.
• Imperfet de subjuntiu: conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim.
• Imperatiu: rep, rebi, rebem.

Aquests verbs són velaritzats, ja que presenten consonants velars en les seves formes. Els canvis que pateixen són els anteriors.

Els verbs dir i dur són de la segona conjugació. La terminació del gerundi és com la d’un verb de la segona conjugació:

• 1a conjugació (cantar): cantant

• 2a conjugació (perdre): perdent
• 3a conjugació (dormir): dormint

Per tant dir → dient / dur → duent.

Alteracions ortogràfiques de la segona conjugació:

Alguns verbs modifiquen la vocal del radical, segons si és tònica o àtona:

jeu/jaurà (jeure) neix/naixerà (néixer) treu/traurà (treure)

Els verbs poder i voler canvien la vocal de l’arrel per u en les formes de 1a persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu i de l’imperatiu: puc, pugui, vulgui…

Cal dir que no hi ha cap verb que tingui l’infinitiu ni el gerundi acabats en -guer o -guent.

Hi ha alguns participis que generen dubtes: cabut, empès, estret, fos, imprès, inclòs…

La tercera conjugació:

La majoria dels verbs de la tercera conjugació afegeixen un increment -eix abans de la terminació al present d’indicatiu i de subjuntiu i també a l’imperatiu. Són els verbs incoatius.

Prenem sentir com a model de verb pur i patir com a model de verb incoatiu:

• Sentir (verb pur): sento  sents  sent  sentim  sentiu  senten / senti  sentis  senti  sentim  sentiu  sentin / –  sent  senti  sentim  sentiu  sentin.
• Patir (verb incoatiu): pateixo  pateixes  pateix  patim  patiu  pateixen / pateixi  pateixis  pateixi  patim  patiu  pateixin / –  pateix  pateixi  patim  patiu  pateixin.

Són verbs purs: ajupir, bullir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir, fugir…

Els verbs collir, cosir, escopir, sortir i tossir canvien la vocal de l’arrel de o a u quan es troba en posició tònica. Com en els casos anteriors, aquest fenomen es produeix en el present d’indicatiu i de subjuntiu i en l’imperatiu:

• Tossir: tusso  tusses  tus  tossim  tossiu  tussen / tussi  tussis  tussi  tossim  tossiu  tussin / –  tus  tussi  tossim  tossiu  tussin.

Alteracions ortogràfiques de la tercera conjugació:

Si l’arrel acaba en vocal, pot ser que hàgim d’emprar la dièresi. Passa amb els verbs acabats en -air, -eir, -oir, -uir. Si la paraula s’accentua, no hi posem dièresi.

• Pair: paeixo  paeixes  paeix  païm  païu  paeixen / paeixi  paeixis  paeixi  païm  païu  paeixin / -  paeix  paeixi  païm  païu  paeixin.

Els verbs brunzir, mentir, acudir i percudir presenten les dues formes: mento/menteixo, brunz/brunzeix...

El verb lluir és incoatiu o pur segons el significat.

• Quan significa «fer llum» és pur: les estrelles lluen al cel.
• Quan significa «fer bonic» és incoatiu: aquest moble no llueix en aquest racó.  

Les perífrasis verbals:

Les perífrasis són combinacions d’un verb en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi) amb un verb auxiliar. Aquesta combinació dóna lloc a un nou significat. Classifiquem les perífrasis verbals segons el verb en forma no personal i el significat que tenen:

Perífrasis d’infinitiu:

• D’obligació: haver de + infinitiu: has de menjar verdura. / Caldre + infinitiu: cal anar amb precaució.
• D’imminència: anar a + infinitiu: anava a dinar quan has trucat. / Estar a punt de + infinitiu: estava a punt de plorar.
• De probabilitat: deure + infinitiu: deu ser el carter.
• De començament: començar a + infinitiu: dilluns començo a treballar. / Arrencar a + infinitiu: el gos arrenca a córrer quan em veu. / Posar-se a + infinitiu: es va posar a riure.
• D’intencionalitat: voler + infinitiu: vull fer una pregunta. / Provar de + infinitiu: provaré de fer un salt.
• De finalització: acabar de + infinitiu: acabo de tancar la finestra.
• De possibilitat: poder + infinitiu: no pots conduir sense carnet.
• Ponderativa: arribar a + infinitiu: ha arribat a nevar a l’abril.
• De repetició: tornar a + infinitiu: ja torna a ploure.

Perífrasis de gerundi:

• De duració: estar + gerundi: estic estudiant per graduar-me. / Anar + gerundi: vaig tallant les mongetes. / Passar + gerundi: es passa les hores badant.
• De continuïtat: continuar + gerundi: continua portant els cabells llargs.
• De conseqüència: acabar + gerundi: va acabar canviant de feina.

Perífrasis de participi:

• De conseqüència: quedar + participi: el problema ha quedat resolt.
• De resolució: tenir + participi: ja tinc feta la redacció.

Cal dir que no porten mai dièresi aquestes formes dels verbs de la tercera conjugació que acaben en vocal + ir.

• Infinitiu: proveir
• Gerundi: proveint
• Futur: proveiré
• Condicional: proveiria

Expressions incorrectes:

Tingues en compte que algunes perífrasis són calcs del castellà i no existeixen en català:

• Ser precís + infinitiu per expressar obligació: *És precís que tothom ompli el formulari. L’expressió correcta pot ser: Cal que tothom ompli el formulari. / Tothom ha d’omplir el formulari.
• Haver-hi que / tenir que + infinitiu per expressar obligació: *Hi ha que / *Tens que acabar la feina abans del migdia. L’expressió correcta és: Has d’acabar la feina abans del migdia.
• Anar a + infinitiu per expressar futur: *Avui anem a parlar dels ecosistemes. La forma correcta és: Avui parlarem dels ecosistemes.
• Venir + gerundi per expressar duració: *Venim dient el mateix des de l’any passat. La forma correcta és: Hem anat dient el mateix des de l’any passat.
• Portar + gerundi per expressar duració: *Porto deu anys fent el mateix camí. La forma correcta és: Fa deu anys que faig el mateix camí.
• Tampoc no és correcte l’ús del futur o el condicional per expressar probabilitat: *Truquen? serà el carter. / *Serien les vuit quan vaig sortir. La forma correcta és la perífrasi deure + infinitiu: Truquen? deu ser el carter. / Devien ser les vuit quan vaig sortir.

Ús dels verbs ser, fer i donar:

• En català fem servir el verb ser per expressions temporals: som a dilluns / l’hivern / al 2015. També es prefereix ser amb els adjectius obert, tancat, viu i quan fem referència al menjar: bo, dolent, salat… Exemples: La sopa és salada. / La porta és oberta.
• Fem servir el verb fer en expressions com: fer classes, fer la impressió, fer un petó, fer una abraçada, fer un tomb… És un verb molt utilitzat en català.
• Fem servir el verb donar en expressions com: donar un cop, donar una bufetada, donar un mastegot, donar una puntada de peu…

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.