La prosa del segle XVIII. Llegendes i rondalles:
Durant el segle XVIII la prosa adopta la forma de diferents gèneres. Per exemple la prosa didàctica, un dels gèneres més conreats al segle de les llums. Ara veurem dues varietats que mantenen una estreta relació amb el context i la vida quotidiana dels contemporanis. Són la crònica històrica de Rafael d’Amat i de Cortada i la narrativa popular, centrada sobretot en les rondalles escrites per Lluís Galiana. Tant Rafael d’Amat com Lluís Galiana construeixen les seves obres amb una finalitat d’entreteniment i de plaer; el primer, per un divertiment personal i el segon, per entretenir els lectors.
A l’edat adulta, amb vint anys, Rafael es casà amb la seva cosina Maria Esperança d’Amat i de Rocabertí, amb qui va tenir vuit fills. El baró de Maldà escriví com una rutina diària i no amb l’objectiu de publicar els seus textos, sinó que únicament pretenia deixar constància d’allò que succeïa al seu entorn. Freqüentava tertúlies on llegia els seus escrits i l’any 1816 va ser nomenat membre de l’acadèmia de les bones lletres catalanes de Barcelona.
Per la seva obra insigne coneixem les seves antipaties i simpaties, i alguns trets de la seva personalitat. En aquest sentit, destaquem que era una persona amb un sentiment profund antifrancès, molt religiós, defensor dels ideals de l’antic règim i, al mateix temps, racionalista. La seva personalitat era contradictòria, ja que era tímid i extravertit, popular i elitista, vulgar i refinat a la vegada, una personalitat que va marcar la seva literatura, tot convertint-lo en un dels representants més sorprenents de la prosa del segle XVIII.
Rafael d’Amat i de Cortada (1746-1818), cronista de la Barcelona del set-cents. Ell fou un noble i prosista barceloní, fill d’un coronel i de Maria Teresa de Cortada i de Sentjust. Encara que era noble i disposava d’algunes possessions, aquestes no li proporcionaven rendes gaire altes ni li atorgaven un poder polític significatiu. Ostentava el títol de la senyoria de Maldà: va ser el cinquè baró de Maldà. Va estudiar als jesuïtes del col·legi de Cordelles; una formació que li conferí, sobretot, coneixements de llengües (llatí, francès i italià) i humanística. Dominava en pràctica i en teoria la música, tal com es traspua de la lectura del seu text més emblemàtic.
Dietari personal d’estil col·loquial i castellanitzant:
La seva obra la trobem concentrada en una col·lecció que l’autor anomenà Calaix de sastre. Tal obra pren la forma de dietari, un estil que serveix per exemplificar a tall de diari, durant un període llarg de temps determinat, allò que succeeix al seu voltant. Molts pagesos, en aquella època, escrivien dietaris per fer un seguiment de les estacions de l’any i els seus «efectes climàtics» o per controlar les collites. Aquí, l’obra consta de seixanta volums escrits entre el 1769 i el 1816, en què explica viatges i experiències personals. El títol complet de l’obra és aquest: Calaix de sastre en què s’explicarà tot quant va succeint en Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels demés anys esdevenidors per divertiment de l’autor i sos oients. Annexes en el dit calaix de sastre les mínimes frioleres.
La rellevància d’aquests volums rau en l’estil i en la radiografia que fa de la Barcelona contemporània, narrant tota mena de detalls de la vida quotidiana, festes i tradicions, personatges i costums. Recordem que el baró de Maldà escriu per plaer i no amb voluntat literària. Per això no va publicar mai res, malgrat que no es cansava d’escriure i de copiar les seves obres per poder regalar-ne algun fragment a un conegut o recitar-la davant d’un públic amic. El seu estil fresc i divertit denotava que aquests textos eren destinats a entretenir, tot i que a vegades la sintaxi o la puntuació en dificultaven la lectura. En la seva obra, que no va fer amb voluntat literària encara que formés un corpus, hi podem distingir una varietat de subgèneres literaris i una dosi important de castellanismes i llenguatge col·loquial.
Calaix de sastre: una gran calaixera d’experiències compartides:
Dins l’extens dietari s’aprecien textos que, per bé que en continuen formant part i no perden la presentació formal, es caracteritzen per la possibilitat de poder agrupar-se amb altres textos del dietari pel fet de compartir un contingut unitari. La majoria dels textos s’ordenen pel factor temps seguint una estructura molt lineal, en general; i la coincidència en contingut és pura casualitat. Dos exemples d’aquests grups de textos units per un fil temàtic i que es desenvolupen en un indret geogràfic fora de Barcelona són:
Viatge a Maldà i anada a Montserrat:
El text és ric en descripcions i s’hi narra un viatge; no obstant això, hi apareixen altres dades històriques que mantenen els lectors situats en un context històric concret. Els viatges són un nou estímul en la seva literatura, ja que ara ha de descriure llocs i experiències que fugen de la seva rutina diària.
El col·legi de la bona vida:
El formen els textos que conten els dies que el baró de Maldà passà amb uns amics seus en una torre situada a Horta. En aquella torre, hi viuen uns masovers, la família Sitjar, que s’ocupen de les terres. Aquesta fugida dota els textos d’una alta càrrega subjectiva i la voluntat d’entretenir l’oient i de fer-lo viatjar per un lloc que desconeix. L’estil de crònica, més de caire periodístic, amb una estructura molt definida i missatge el màxim d’objectiu possible, queda substituït per altres al·licients.
Prosa popular. Les rondalles de Lluís Galiana:
Lluís Galiana és un dels erudits que s’inspiren en l’imaginari tradicional i popular per elaborar la seva obra més important: Rondalla de rondalles. Aquesta imita les obres narratives escrites per Francisco de Quevedo i don Diego Torres. Ambdues són uns grans exercicis lingüístics, ja que intenten introduir una gran quantitat de recursos retòrics i expressius de la tradició populars: frases fetes, dites, expressions... Galiana construeix una trama de ficció, amb personatges del món popular, que encaixin en el perfil personal que faci ús de totes aquestes expressions. En una carta escrita a Carles Ros, un amic i editor, justifica aquesta imitació al mateix temps que n’avala les diferències. Paral·lelament, en l’àmbit més popular i de tradició oral, les llegendes i les rondalles, a més a més del refranyer popular, es van anar conreant. La dinàmica de creació i de consolidació d’aquestes històries era semblant a la dels misteris i altres manifestacions teatrals de l’època barroca.
Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
