La Il·lustració:
La il·lustració és el període històric posterior al Barroc i en el qual la raó es converteix en el revulsiu que ha d’escombrar l’obscuritat i el desengany de l’època barroca. El segle XVIII s’anomena el segle de les llums, justament prenent de referent la raó com a metàfora de llum que il·lumina tot allò que fins ara estava en les tenebres. Pel que fa als trets principals d’aquesta nova i artística tendència de pensament hem de tenir en compte aquestes característiques:
- L’esperit crític arrelat en la normalització de l’ús i l’aplicació del mètode matemàtic basat en la raó.
- L’ésser humà està destinat a ser feliç, tant en l’esfera individual com en la col·lectiva.
- La reivindicació dels drets naturals de l’ésser humà, per sobre dels quals es troba la llibertat.
- Voluntat de recuperar i organitzar, racionalment, tot el coneixement de la humanitat per fer-lo accessible a tothom.
En el terreny de l’art, la il·lustració es vehicula a través del corrent neoclàssic, reinterpretació dels models clàssics i del classicisme renaixentista. No és només una mera còpia, sinó que hi trobem elements característics i renovadors propis.
Durant aquest període, la prosa no fou un gènere gaire reeixit; tot i així, els seus representants van assentar les bases del moviment que el succeiria: la Renaixença. S’inicià un corrent pedagògic que continuà en l’etapa de recuperació de les lletres catalanes.
La prosa pedagògica:
L’obra de Baldiri Reixac es concentrà en l’àmbit de la pedagogia i el seu títol més emblemàtic és Instruccions per a l’ensenyança de minyons, del 1749. Funciona com una obra de consulta ,ja que conté una enciclopèdia, un diccionari i gramàtiques, així com un tractat de pedagogia i un manual d’instruccions de temes molt variats. Hi explica i defensa amb arguments sòlids la necessitat de transmetre els coneixements seguint unes estratègies adequades i amb una organització. El text era útil als minyons i als familiars, però, sobretot, a altres rectors i mestres que, com ell, es dedicaven a ensenyar. Aquesta mena d’obres eren molt habituals a la Il·lustració, en què una de les grans tasques que es va dur a terme era agrupar el coneixement existent fins aleshores, com en l’Encyclopédie, de D’Alembert i Diderot.
Baldiri Reixac i Carbó (gener de 1703- 15 de febrer de 1781): fou un pedagog i religiós nascut a Bell-Lloc d’Aro i mort a Ollers. Fou el segon fill d’un matrimoni de pagesos benestants que li van donar una àmplia cultura i el van introduir en un cercle social interessant. Dels vuit germans no va ser l’únic que va optar per una vida religiosa i tant ell com tres dels seus germans van estudiar al seminari de Girona. Poc després d’acabar els estudis, a l’edat de vint-i-set anys, li adjudicaren la parròquia de Sant Martí d’Ollers, de la qual va ser rector des del 1730 fins al 1781, any de la seva mort. Tot i que era habitual que els rectors tinguessin cultura, el seu cas és una mica més especial, ja que coneixia cinc llengües i la seva preocupació per l’educació i les tècniques pedagògiques el van portar a treballar per fer més accessibles els coneixements als nens, tant els dels nobles com els dels pagesos; i a inculcar als pares la importància d’ensenyar els fills. Un dels seus models en el camp de la pedagogia va ser el rector de la universitat de París, Charles Rollin, per qui va mostrar admiració i interès, prenent, fins i tot, alguns dels seus textos com a exemple.
L’aprenentatge de les llengües:
Reixac insisteix en més d’una ocasió en la necessitat d’educar els infants en la llengua materna, en català, i no en llatí. Aquesta reivindicació també era una de les que reclamava Joan Lluís Vives. Això no significava que menystingués o menyspreés la capacitat d’aprendre llengües, tot el contrari, únicament en defensava un ordre lligat a l’ús. Primer calia aprendre el català, després el llatí, a continuació el castellà i en darrer terme el francès i l’italià:
- Català: de totes, la llengua que millor han de conèixer els minyons, ja que és l’idioma de la pàtria. També, és la llengua que es parla en l’àmbit de la família i més proper, com és l’escola. L’autor destaca la facilitat per als catalanoparlants per aprendre altres idiomes.
- Llatí: el llatí és la llengua de l’església i de l’alta cultura. Tots aquells que vulguin tenir un bon coneixement en el camp de les lletres l’han d’estudiar.
- Castellà: a gran part del territori del regne d’Espanya es parla castellà. L’estudi d’aquesta llengua permet una bona comunicació en ambients formals, com ara les audiències o els judicis, ja que és la llengua oficial del regne.
- Francès: d’una banda, el francès és la llengua de cultura del segle XVIII, ja que el Neoclassicisme i la Il·lustració tenen l’origen i els seus màxims exponents a França. També, el francés permet explicar bé les coses amb poques paraules.
- Italià: l’italià es parla a Roma, la ciutat del Pontífice, i, per tant, tots aquells que vulguin fer la carrera eclesiàstica haurien de conèixer-la. Destaca la qualitat que té la llengua italiana per recrear l’esperit quan algú està cansat de fer alguna cosa.
Amb relació al coneixement de les lletres i el plurilingüisme, el rector d’Ollers remarca la idea d’accedir a les obres en la llengua original, sense traducció. Quan es tradueix a una altra llengua, en perdem part del significat. A més a més, Reixac aporta tècniques i mètodes concrets per ensenyar d’una manera estructurada i lògica, aplicada als infants. La puntualització «als infants» és important, ja que sovint els manuals d’aquest tipus treballaven una educació per a públic adult, com Charles Rollin.
Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.
