Els Col·loquis i Cristòfol Despuig

Els Col·loquis i Cristòfol Despuig:

Una de les característiques de l’obra de Cristòfol Despuig que el diferencia de la resta dels autors que hem anat estudiant fins ara és la tria del català com a única llengua de les seves obres. Usar el català és una acció premeditada i ho explica en el pròleg de la seva obra més famosa, no vol menysprear al català.

Despuig encara fa un pas més en aquesta defensa de Catalunya, criticant l’actitud centralista de la corona de Castella: «casi tots los historiògrafos castellans estan en lo mateix, de voler nomenar Castella per tota Espanya».

Biografia:

Cristòfol Despuig (1510-1561/1580), el prosista més rellevant del segle XVI: fou un cavaller i humanista tortosí que es va dedicar a la prosa historiogràfica. També va ser l’arxiver a Tortosa. L’educació que va rebre en un ambient cortesà consistia a conèixer aquelles pràctiques fonamentals que tot cavaller ha de saber: muntar a cavall, controlar les armes, llegir i fer exercicis de virtut. Quan tenia 20 anys es va casar amb Marianna Curtó, filla d’Esteve Curtó, d’una família oligàrquica de Tortosa. D’aquest matrimoni en nasqueren tres filles que es van casar amb personalitats influents de la ciutat. El cercle social de Despuig, doncs, era carregat de personalitats importants, on també podem trobar els autors Jaume Vidal i Pere Cerdà. Despuig era una persona amb un profund interès per la realitat cultural, política i religiosa. Al mateix temps, va dedicar gran part de la seva vida a llegir i a entendre els clàssics. Cal destacar que Tortosa era una ciutat de pas de la ruta comercial Barcelona-València.

El paper de la censura:

Malgrat que Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa van ser redactats l’any 1557, no es van publicar fins al segle XIX. L’autor no ho va fer per temor de la censura de la Inquisició.

El diàleg, un gènere renaixentista:

El diàleg és uns dels gèneres purament renaixentistes. Consisteix en un text en prosa en què uns interlocutors intercanvien idees i ideologies en un context de ficció creat per l’escriptor. Entre altres trets distingim la versemblança i la imitació de les conductes habituals quan dues o més persones estan dialogant espontàniament. En els territoris de parla catalana es van escriure uns trenta diàlegs per part de grans de la literatura com ara Joan Lluís Vives o Antoni Agustí.

Els col·loquis:

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) els componen sis diàlegs entre tres interlocutors que passegen per la ciutat de Tortosa. Mentre caminen aborden temàtiques diverses que els preocupen de la realitat catalana del segle XVI: la llengua, la política i el context eclesiàstic i social.

Els tres personatges es diuen Pedro, Lívio o Lúcio i Fàbio.

• Pedro: cavaller valencià, culte i diplomàtic que viatja cap a Barcelona.  
• Lívio o Lúcio: cavaller nascut a Tortosa, cultivat, d’esperit cosmopolita, amb domini de la ironia.
• Fàbio: ciutadà responsable del regiment de Tortosa, amb coneixements pràctics i d’ideologia i hàbits conservadors. Aquests es reflecteixen en els seus costums, com ara anar a missa.

A través d’aquests diàlegs obtenim una visió crítica del panorama català de l’època basat en opinions i no en realitats absolutes. Cal tenir present que el diàleg és un gènere que permet veure una mateixa realitat des de diferents perspectives.

Temàtica:

Si ens fixem en la temàtica i en l’estructura per col·loquis, l’obra de Despuig quedaria d’aquesta manera:

• Col·loqui primer: tracta el tema de la llengua i ressalta la unitat de la llengua catalana en els països catalans i terres antigament conquerides pels catalans.
• Col·loqui segon: refuta l’acusació de gasiveria que reben els catalans.
• Col·loqui tercer: el paper privilegiat de Tortosa i de les seves dones per la participació decisiva en una batalla. Contraposició entre el poder militar i el poder ciutadà.
• Col·loqui quart: critica els privilegis de les dones. Explicació de la història de la ciutat de Tortosa.
• Col·loqui cinquè: es concentra en la guerra del principat contra Joan II.
• Col·loqui sisè: relat dels orígens llegendaris de Catalunya. Una introducció a la varietat de fruits i de peixos que hi ha a Tortosa.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

La prosa del s.XVI

La prosa del segle XVI:

«El diàleg ofereix un canal idoni per argumentar i persuadir que la voluntat humanista d’incidir en els afers públics potencia la literatura ideològica i que la batalla per la reforma dels plans d’estudis universitaris i la preocupació per la renovació pedagògica dels humanistes afavoreixen l’ús de les eines didàctiques que eduquen de manera agradable i efectiva.» Josep SOLERVICENS

Quan parlem de la prosa del segle XVI hem de tenir en compte l’àmbit profà i el religiós. El context literari català és poc significatiu si ens fixem en la quantitat de textos, però remarcable pel que fa a la varietat i la qualitat.

• Gèneres d’origen clàssic de caràcter humorístic i amb l’objectiu d’entretenir, com ara la novella (textos nous), la facècia, la narrativa epistolar (apòstols) i el diàleg.
• Gèneres tradicionals com ara la novel·la al·legòrica, l’hagiografia (sants) i la narrativa històrica.

En l’àmbit religiós parlem d’un corrent encetat als Països Baixos anomenat la «Devotio moderna», que defensa el caràcter senzill i íntim de la vida religiosa pròpia dels primers cristians. Té molt a veure amb les idees reformistes formulades per l’humanista Erasme de Rotterdam. Aquí es recupera l’esperit místic que Ramon Llull traslladava a les seves obres.

La peça catalana més important d’aquest corrent espiritual és L’espill de la vida religiosa, publicat l’any 1515. Habitualment, també se l’anomena el Desijós, en al·lusió al nom del protagonista. De l’autoria de l’obra els investigadors no s’acaben de posar d’acord, tot i que les pistes fan pensar que l’autor és Miquel Colmada. En ser un manuscrit és difícil determinar-ho.

És una novel·la al·legòrica en la qual un ermità viu un pelegrinatge pels diferents estadis de la tradició asceticomística: la via purgativa, la via il·luminativa i la via unitiva. S’hi veu reflectida la influència del Blanquerna, de Llull, quan el protagonista de la novel·la, en arribar a la unió mística, escriu una obra titulada Psaltiri d’amor. L’espill va ser traduït al castellà i altres llengües, a causa del gran èxit que va aconseguir arreu d’Europa.

A l’altre extrem, trobem la prosa profana, que té unes característiques formals i de contingut més modernes, és a dir, adaptades a les fórmules renaixentistes. En aquest grup hi podem encabir totes les manifestacions classicistes i també la narrativa històrica. Alguns dels representants de la prosa historiogràfica són Jeroni Pujades i Rafael Martí de Viciana.

D’altra banda, trobem les Estil·lades i amoroses lletres trameses per Bartomeu Sirlot a la sua senyora i per ella a ell, que conté quatre cartes d’amor on es narra la relació amorosa i eròtica dels dos protagonistes, el Bartomeu i la Bartomeua.

A continuació treballarem l’obra de Cristòfol Despuig: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, ja que és considerada una de les obres que exemplifica millor el Renaixement en català.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

Els verbs irregulars

El verb:

Verbs regulars i verbs irregulars:

Els verbs regulars es conjuguen combinant l’arrel o lexema amb els morfemes de temps, persona, nombre i mode corresponents. Per trobar l’arrel partim de l’infinitiu i en traiem la terminació: cantar → cant-.

Un verb regular es conjuga combinant l’arrel amb els morfemes adequats. Amb aquestes combinacions s’aconsegueixen totes les formes, temps i persones.

Els verbs irregulars són aquells que presenten canvis en l’arrel o en les terminacions. La irregularitat no es presenta en totes les formes ni en totes les persones. També cal dir que les variacions ortogràfiques no es consideren irregularitats.

La primera conjugació:

Hi ha un gran nombre de verbs catalans que són de la primera conjugació. Tots són regulars menys dar, anar i estar. En aquests verbs de vegades la irregularitat és a l’arrel i d’altres, a la terminació:

• Cantar: cant-o  cant-es  cant-a  cant-em  cant-eu  cant-en
• Anar: vaig  vas  va  anem  aneu  van
• Estar: estic  estàs  està  estem  esteu  estan

El verb dar és un verb defectiu. Significa que a la conjugació del present, tant d’indicatiu com de subjuntiu, falten algunes de les formes verbals. Un altre exemple és el verb caldre: només se n’usen la tercera persona del singular i del plural.

Alteracions ortogràfiques de la primera conjugació:

Algunes variacions en les formes del verb no es consideren irregularitats pròpiament; són els canvis ortogràfics que cal fer-hi per adequar-se a les normes gramaticals.

Les variacions de la primera conjugació són:

Infinitius acabats en -car, -çar, -gar, -jar, -uar + desinència en e o i canvien de grafia:

• c → qu: tacar, taco, taques, taquin.
• ç → c: caçar, caço, cacem, cacin.
• g → gu: fregar, frego, freguem, freguin.
• j → g: penjar, penjo, pengem, pengis.
• u → ü: adequar, adeqüo, adeqüa.

Infinitius acabats en -en -ear, -oar, -iar i -uar + desinències -i, -is, -in s’escriuen amb dièresi:

• Present de subjuntiu: creï, creïs, creem.
• Imperatiu: crea, creï, creem.

El present d’indicatiu i de subjuntiu dels verbs acabats en -iar tenen la síl·laba tònica en penúltima posició: estudio, estudiï, copio, copiï.

La segona conjugació:

La majoria dels verbs de la segona conjugació són irregulars. Usem perdre i témer com a exemples regulars:

• Perdre: perd-o  perd-s  perd  perd-em  perd-eu  perd-en / perd-i  perd-is  perd-i  perd-em  perd-eu  perd-in / -  perd  perd-i  perd-em  perd-eu  perd-in.

• Temer: tem-o  tem-s  tem  tem-em  tem-eu  tem-en / tem-i  tem-is  tem-i  tem-em  tem-eu  tem-in / -  tem  tem-i  tem-em  tem-eu  tem-in.

Les irregularitats de la segona conjugació es poden agrupar d’aquesta manera:

• Infinitius acabats en -ldre i -ndre: moldre, absoldre, dissoldre, resoldre…
• Infinitius acabats en vocal + -ure: beure, deure…
• Infinitius acabats en vocal + -ixer: conèixer, aparèixer, merèixer…
• Infinitius acabats en consonant + -re o -er: rebre, concebre, percebre, admetre…

Les formes verbals que poden presentar la irregularitat són:

• 1a persona present d’indicatiu: valc, molc, prenc...
• Passat simple: escriguí, escrigueres, escrigué.
• Present de subjuntiu: ofengui, ofenguem, ofengueu, ofenguin.
• Imperfet de subjuntiu: conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim.
• Imperatiu: rep, rebi, rebem.

Aquests verbs són velaritzats, ja que presenten consonants velars en les seves formes. Els canvis que pateixen són els anteriors.

Els verbs dir i dur són de la segona conjugació. La terminació del gerundi és com la d’un verb de la segona conjugació:

• 1a conjugació (cantar): cantant

• 2a conjugació (perdre): perdent
• 3a conjugació (dormir): dormint

Per tant dir → dient / dur → duent.

Alteracions ortogràfiques de la segona conjugació:

Alguns verbs modifiquen la vocal del radical, segons si és tònica o àtona:

jeu/jaurà (jeure) neix/naixerà (néixer) treu/traurà (treure)

Els verbs poder i voler canvien la vocal de l’arrel per u en les formes de 1a persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu i de l’imperatiu: puc, pugui, vulgui…

Cal dir que no hi ha cap verb que tingui l’infinitiu ni el gerundi acabats en -guer o -guent.

Hi ha alguns participis que generen dubtes: cabut, empès, estret, fos, imprès, inclòs…

La tercera conjugació:

La majoria dels verbs de la tercera conjugació afegeixen un increment -eix abans de la terminació al present d’indicatiu i de subjuntiu i també a l’imperatiu. Són els verbs incoatius.

Prenem sentir com a model de verb pur i patir com a model de verb incoatiu:

• Sentir (verb pur): sento  sents  sent  sentim  sentiu  senten / senti  sentis  senti  sentim  sentiu  sentin / –  sent  senti  sentim  sentiu  sentin.
• Patir (verb incoatiu): pateixo  pateixes  pateix  patim  patiu  pateixen / pateixi  pateixis  pateixi  patim  patiu  pateixin / –  pateix  pateixi  patim  patiu  pateixin.

Són verbs purs: ajupir, bullir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir, fugir…

Els verbs collir, cosir, escopir, sortir i tossir canvien la vocal de l’arrel de o a u quan es troba en posició tònica. Com en els casos anteriors, aquest fenomen es produeix en el present d’indicatiu i de subjuntiu i en l’imperatiu:

• Tossir: tusso  tusses  tus  tossim  tossiu  tussen / tussi  tussis  tussi  tossim  tossiu  tussin / –  tus  tussi  tossim  tossiu  tussin.

Alteracions ortogràfiques de la tercera conjugació:

Si l’arrel acaba en vocal, pot ser que hàgim d’emprar la dièresi. Passa amb els verbs acabats en -air, -eir, -oir, -uir. Si la paraula s’accentua, no hi posem dièresi.

• Pair: paeixo  paeixes  paeix  païm  païu  paeixen / paeixi  paeixis  paeixi  païm  païu  paeixin / -  paeix  paeixi  païm  païu  paeixin.

Els verbs brunzir, mentir, acudir i percudir presenten les dues formes: mento/menteixo, brunz/brunzeix...

El verb lluir és incoatiu o pur segons el significat.

• Quan significa «fer llum» és pur: les estrelles lluen al cel.
• Quan significa «fer bonic» és incoatiu: aquest moble no llueix en aquest racó.  

Les perífrasis verbals:

Les perífrasis són combinacions d’un verb en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi) amb un verb auxiliar. Aquesta combinació dóna lloc a un nou significat. Classifiquem les perífrasis verbals segons el verb en forma no personal i el significat que tenen:

Perífrasis d’infinitiu:

• D’obligació: haver de + infinitiu: has de menjar verdura. / Caldre + infinitiu: cal anar amb precaució.
• D’imminència: anar a + infinitiu: anava a dinar quan has trucat. / Estar a punt de + infinitiu: estava a punt de plorar.
• De probabilitat: deure + infinitiu: deu ser el carter.
• De començament: començar a + infinitiu: dilluns començo a treballar. / Arrencar a + infinitiu: el gos arrenca a córrer quan em veu. / Posar-se a + infinitiu: es va posar a riure.
• D’intencionalitat: voler + infinitiu: vull fer una pregunta. / Provar de + infinitiu: provaré de fer un salt.
• De finalització: acabar de + infinitiu: acabo de tancar la finestra.
• De possibilitat: poder + infinitiu: no pots conduir sense carnet.
• Ponderativa: arribar a + infinitiu: ha arribat a nevar a l’abril.
• De repetició: tornar a + infinitiu: ja torna a ploure.

Perífrasis de gerundi:

• De duració: estar + gerundi: estic estudiant per graduar-me. / Anar + gerundi: vaig tallant les mongetes. / Passar + gerundi: es passa les hores badant.
• De continuïtat: continuar + gerundi: continua portant els cabells llargs.
• De conseqüència: acabar + gerundi: va acabar canviant de feina.

Perífrasis de participi:

• De conseqüència: quedar + participi: el problema ha quedat resolt.
• De resolució: tenir + participi: ja tinc feta la redacció.

Cal dir que no porten mai dièresi aquestes formes dels verbs de la tercera conjugació que acaben en vocal + ir.

• Infinitiu: proveir
• Gerundi: proveint
• Futur: proveiré
• Condicional: proveiria

Expressions incorrectes:

Tingues en compte que algunes perífrasis són calcs del castellà i no existeixen en català:

• Ser precís + infinitiu per expressar obligació: *És precís que tothom ompli el formulari. L’expressió correcta pot ser: Cal que tothom ompli el formulari. / Tothom ha d’omplir el formulari.
• Haver-hi que / tenir que + infinitiu per expressar obligació: *Hi ha que / *Tens que acabar la feina abans del migdia. L’expressió correcta és: Has d’acabar la feina abans del migdia.
• Anar a + infinitiu per expressar futur: *Avui anem a parlar dels ecosistemes. La forma correcta és: Avui parlarem dels ecosistemes.
• Venir + gerundi per expressar duració: *Venim dient el mateix des de l’any passat. La forma correcta és: Hem anat dient el mateix des de l’any passat.
• Portar + gerundi per expressar duració: *Porto deu anys fent el mateix camí. La forma correcta és: Fa deu anys que faig el mateix camí.
• Tampoc no és correcte l’ús del futur o el condicional per expressar probabilitat: *Truquen? serà el carter. / *Serien les vuit quan vaig sortir. La forma correcta és la perífrasi deure + infinitiu: Truquen? deu ser el carter. / Devien ser les vuit quan vaig sortir.

Ús dels verbs ser, fer i donar:

• En català fem servir el verb ser per expressions temporals: som a dilluns / l’hivern / al 2015. També es prefereix ser amb els adjectius obert, tancat, viu i quan fem referència al menjar: bo, dolent, salat… Exemples: La sopa és salada. / La porta és oberta.
• Fem servir el verb fer en expressions com: fer classes, fer la impressió, fer un petó, fer una abraçada, fer un tomb… És un verb molt utilitzat en català.
• Fem servir el verb donar en expressions com: donar un cop, donar una bufetada, donar un mastegot, donar una puntada de peu…

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.