Joan Boscà

Joan Boscà:

Escriu en castellà, la llengua de la cort, exceptuant alguns, molt pocs, versos en català. La seva dedicació a la literatura fou fructífera.

Alguns estudiosos han dubtat de la seva qualitat literària al·legant que el castellà no era la seva llengua materna. Els seus defensors recorden que si no n’hagués tingut un domini total les seves traduccions també se n'haurien vist afectades.

Boscà és considerat l’introductor del renaixement poètic a la península ibèrica a causa d'una trobada que va mantenir amb Andrea Navagero (poeta italià). Això va suposar un canvi de rumb en la trajectòria literària de Joan Boscà, que liderà el salt cap a una nova manera de fer poesia. Abans Joan Boscà escrivia cobles i altres tipus de composicions de caràcter més tradicional i, més endavant, seguint els consells del seu amic Garcilaso de la Vega, va començar, amb esforç, a escriure sonets i estrofes renaixentistes. Dante (la divina comèdia).

D’entre la seva creació, en podem destacar obras, un recull de poemes. Constava de tres parts ben diferenciades: la primera, formada per composicions tradicionals; la segona, que contenia un conjunt de sonets i cançons imitant l’estil de Petrarca; i en la tercera, s’hi recollien els poemes més italianitzants. Va il Cortegiano, de Baldassare Castiglione.

L’esparsa, un dels poemes escrits durant la seva estança a Barcelona.

Biografia:

Joan Boscà i Almogàver és un poeta i traductor nascut a Barcelona vinculat a la cort reial i que actuava d’ambaixador de la corona a itàlia. Més tard va ser preceptor del duc d’Alba. Boscà prové d’una família benestant que es mantenia molt unida a la família reial castellana a causa de la lleialtat que els Boscà van demostrar. Això li va facilitar l’accés a coneixements de tipus humanístics. L’any 1539, es va casar amb Ana Girón de Robolledo. Els cercles cortesans que freqüentava li van permetre conèixer diferents ciutats de l’imperi castellà i personalitats importants. Era humanista i feien critica de la fisolofia i filologia.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

El determinant

El determinant:

Els determinants limiten el significat del nom. Permeten que n’expressem el gènere i el nombre, la quantitat i el grau de proximitat o de llunyania...

L’article:

Acompanya el nom quan ens referim a una persona o a una cosa concreta. L’article concorda amb el nom en gènere i en nombre.

                         Masculí          Femení

Singular                el (l’)                la (l’)       el cambrer, la cambrera.

Plural                    els                   les         els cambrers, les cambreres Article personal    el (l’) en (n')     la (l’) na (n’)   l'Emili, na Caterina

(acompanya a noms propis)

Recorda que les paraules femenines que comencen per i o u àtones no s'apostrofen (la idea, la unió).

Alguns dialectes del català fan servir l’article masculí lo: lo meu llibre, lo Ramon. Per als parlants d’aquests dialectes se n’accepta l’ús en la llengua parlada com a article masculí. No es consideren correctes expressions com *lo que et vull dir; *lo que passa en cap cas.

Els demostratius:

Indiquen un nom concret i n’especifiquen la proximitat o llunyania. Concorden amb el nom en gènere i nombre.

                       Masculí               Femení                 Neutre

                   Singular Plural    Singular Plural      Singular Plural

Proximitat:   aquest aquests   aquesta aquestes   això        -

aquest telèfon/aquell telèfon; aquesta porta/aquella porta.

Llunyania:    aquell aquells     aquella aquelles      allò           -

aquests telèfons/aquells telèfons; aquestes portes/aquelles portes.

En els parlars occidentals s’utilitzen les formes este i eixe en comptes de les dels parlars orientals aquest i aquell.

Les formes aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes estan gairebé en desús. Determinen coses o llocs que són més a prop de l’oient que del parlant: Ara vius a París? Doncs segur que et visitaré quan torni a aqueixa ciutat.

En alguns parlars occidentals també s'empra la forma açò, que indica més proximitat al parlant que a l’oient: Açò que tinc aquí pesa més que això que portes tu.

Els possessius:

Determinen dependència o pertinença.

                                                           Singular                      Plural

                                Persona         Masculí Femení       Masculí Femení

Un posseïdor:               1a                   meu    meva           meus   meves

                                    2a                   teu      teva             teus     teves

                                    3a                   seu     seva             seus   seves

Més d’un posseïdor:     1a                 nostre    nostra        nostres nostres

                                    2a                 vostre    vostra        vostres vostres

                                    3a                   seu        seu              seus seves

Les formes llur, llurs només es fan servir en registres cultes o formals i designen més d’un posseïdor. El plural llurs indica que allò posseït és plural: els dos germans van rebre la visita de llur pare; la carta s’adreça als alumnes i llurs famílies.

Els numerals:

Determinen una quantitat precisa, un ordre, una fracció o una multiplicació.

                                Indiquen

Cardinals            una quantitat exacta               un, vint-i-un, trenta-set.

Ordinals              un ordre                                  primer, setè, trentè.

Partitius              divisió per un nombre             mig, la meitat, un terç.

Multiplicatius      multiplicació per un nombre    doble, quàdruple.

Col·lectius          una quantitat en conjunt          parell, dotzena, centenar.

Recorda la «norma D-U-C» per escriure bé els guionets entre els numerals. S’escriu guionet entre desenes i unitats i entre unitats i centenes: trenta-sis, cinc-cents.

Els quantitatius:

Expressen de manera aproximada la quantitat d’una cosa.

Invariables: sense flexió de gènere ni de nombre / Són: més, menys, prou, massa, força, gens, tot de (+n.) / Exemples: més feina, massa coses, prou cadires, força assistents.

Variables: - amb flexió de gènere i de nombre / Són: quant, quanta, quants, quantes, molt, molta, molts, moltes, tant, tanta, tants, tantes, poc, poca, pocs, poques, tot, tota, tots, totes (+n.), bastant, bastanta, bastants, bastantes / Exemples: quant misteri, molta animació, tants nervis.

               - amb flexió de nombre / Són: gaire, gaires

Tingues en compte:

En expressions negatives es fa servir gaire en comptes de massa, molt i gens en comptes de res: *no tinc massa gana; *no tinc molta gana → no tinc gaire gana.

Els indefinits:

Els indefinits expressen una quantitat molt imprecisa.

Amb flexió de gènere i nombre: un, algun, altre, cert, mateix / Exemples: uns visitants, cert escriptor, el mateix dia.

Amb flexió de gènere: diversos, tot (+ n.), varis, ambdós, uns quants, cadascun / Exemples: diversos exemples, tota esperança, colors varis, ambdues àvies.

Amb flexió de nombre: qualsevol, tal / Exemples: dies qualssevol, tals comportaments.

Invariables: cada, cap, diferents, sengles / Exemples: cada vegada, cap ampolla, diferents persones, sengles marits.

Recorda: Cap només s’aplica als noms comptables. Pels incomptables farem servir gens: *no en tinc cap ganes → no en tinc gens de ganes. Vari, varis només poden aparèixer al darrere del substantiu que acompanyen: roba de colors varis.

Sengles significa un per a cadascuna de dues o més persones o coses, com veuràs en aquest exemple: tant l’escola com l’institut començaran sengles reformes a l’estiu.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

Poesia del segle XVI

Poesia del segle XVI:

«La pintura és poesia muda, la poesia és pintura cega.»

Leonardo da Vinci

Ja coneixem els trets principals de la literatura renaixentista i humanista. Ara bé, la poesia catalana d’aquest període tenia unes característiques particulars:

• Persisteixen encara models de tradició medievals, prenent com a exemple, sobretot, la poesia d’Ausiàs March.
• Es manté el corrent satíric que es va generar a València tot just abans del Renaixement.
• Esforç per adaptar la mètrica a la del cànon renaixentista italià.
• Imitació de la poesia popular i tradicional, que no es trobava en procés de decadència.

De la mateixa manera que els poetes italians tenien com a referència Petrarca, els poetes catalans veien en Ausiàs March el model a seguir.

La producció d’un artista total, Pere Serafí:

Biografia: Pere Serafí, el pintor poeta.

Pere Serafí és un poeta, pintor i músic renaixentista català conegut amb el nom de lo Grech pel seu origen. Es creu que va néixer en una colònia veneciana on tingué contacte amb la tècnica pictòrica dels grans pintors del renaixement italià, com ara Miquel Àngel, i conegué la poesia de Petrarca. L’any 1534 ja era a Barcelona, ja que al novembre d’aquell any es va casar a la capital amb Felícia Àngela Mariner. De seguida començà a rebre encàrrecs pictòrics en molts indrets del territori català. Va pintar els frescos sobre la història de David a la Diputació del General (la Generalitat). Més tard el poeta visqué una època amb greus problemes econòmics i de salut i hagué d’hipotecar les seves propietats. L’any 1567, morí.

Pere Serafí treballà de forma paral·lela alguns temes sota diverses formes artístiques, per això no és gens estrany que trobem coincidències en el temps entre el tema de les obres pictòriques que li encarregaven i els poemes que ell escrivia a casa. Combinava la llengua catalana i la castellana, hi reflectí el seu coneixement dels poetes medievals castellans, italians, francesos i catalans. El gust per aquests poetes medievals i les formes modernes que havia conegut a Itàlia van facilitar que fes ús d’estrofes i formes molt diverses com ara la cançó i les glosses o els sonets. Serafí sentia gran respecte i admiració, com la majoria de literats del Renaixement, pel poeta Ausiàs March i en una ocasió li dedicà un sonet: A la immortalitat de mossèn Ausiàs March, poeta català. Malauradament, no se n’han pogut conservar totes les obres, perquè es creu que els problemes econòmics que travessava no li van permetre imprimir-les. Una d’aquestes obres anava adreçada al rei, Arte poética en romance castellano.

D’entre els llibres publicats en destaquem:

• Dos llibres de Pedro Serafín, de poesia vulgar en llengua catalana (1565). La primera part parla de l’amor i és la més extensa i a la segona és on trobem un seguit de poemes fets per altres autors que demostren els seus gustos personals. L’autor titulà aquesta segona part «Llibre segon, de les obres espirituals».

Entre l’ausiasmarquisme i la tradició, Ferrandis d’Herèdia:

Biografia: Ferrandis d’Herèdia, cavaller de la poesia i la dramatúrgia.

Joan Ferrandis d’Herèdia i Dies de Calataiud fou un cavaller valencià que conreà el gènere poètic i el dramàtic. Com a cavaller lluità defensant la cort de Germana de Foix contra les Germanies. Aquesta relació també li permeté representar algunes de les seves obres teatrals a la cort (La vesita, 1525), fet que li va donar popularitat com a dramaturg.

Com a poeta, Ferrandis d’Herèdia va compondre poemes en les dues llengües que ell coneixia, el català i el castellà. La temàtica de la seva poesia es pot dividir en dos grups ben diferenciats: per una banda, escrivia sobre temes populars i, per l’altra, feia poemes imitant a Ausiàs March. De l’obra poètica en destaca Cancionero general de Hernando de Castillo (1511) i un recull dels seus poemes que es va publicar després de la seva mort.

Ferrandis d’Herèdia va veure reconeguda i elogiada la seva trajectòria poètica pels seus companys poetes de l’època. En les glosses que escrivia hi distingim uns versos populars que convertia en la tornada; podem dir que el poema era la glossa d’un refrany o d’una sentència. El mateix Timoneda va incloure en un dels seus poemaris un poema de Ferrandis d’Herèdia que feia servir aquesta tècnica. El següent fragment forma part d’aquest poema: Anar-se’n vol lo meu senyor. Pel que fa a les seves obres dramàtiques, el castellà ocupa el lloc de la llengua de cultura i el català, el de la llengua popular o castissa.

Una poètica bilingüe, Joan Timoneda:

Biografia: Joan Timoneda, una vida entre llibres.

Joan Timoneda va ser un poeta i editor nascut a València. Provenia d’una família artesana, probablement dedicada a l’artesania de la pell. Durant la seva joventut ell també s’hi dedicà, però l’any 1547 va obrir una llibreria a València. Es va casar amb Isabel Juan Ferrandis, amb qui va tenir quatre fills. En aquella època les pells eren útils per fer les tapes dels llibres. Els investigadors donen dos motius que podrien haver provocat aquest canvi de feina: en primer lloc, Joan Timoneda era d’aquelles persones que quan pleguen de la feina dediquen temps a la lectura i als llibres per plaer, i, en segon lloc, València era una ciutat amb una literatura creixent, amb una universitat amb estudiants que necessitaven adquirir llibres i on s’havien instal·lat molts impressors. No oblidem que en aquella època, les professions del món del llibre sovint es barrejaven. La primera obra que va publicar com a editor va ser: Breve exposición sobre el saludo de los ángeles (1555).

Com a editor, Joan Timoneda va afavorir la divulgació de la literatura del seu moment. La seva producció literària està escrita en llengua catalana i castellana, fins i tot en un mateix llibre combina aquests dos idiomes. El seu poemari més important, Flor d’enamorats, té 54 poemes en català del total de 277. Un poema d’aquest poemari va ser: Só qui só.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

El verb (I)

El verb(I):

El verb és el nucli del sintagma verbal. Expressa processos, estats o accions del subjecte de l’oració.

La flexió del verb:

El verb és una paraula variable. Té una arrel fixa, que li aporta el significat del verb, i una part variable o morfema que li aporta la informació gramatical que conté el verb, que consisteix en persona, nombre, temps, aspecte i mode.

Cant   -       o

lexema morfema

Mir      -     ava

lexema morfema

Les categories verbals:

Persona:

Indica qui realitza l’acció: primera, segona o tercera persones gramaticals.

• Primera persona: jo jugo amb l’equip de l’institut. Nosaltres cantem a la coral.
• Segona persona: tu pots anar a comprar. Vosaltres teniu massa feina.
• Tercera persona: ella confia en la sort. Ells prefereixen treballar.

Nombre:

Indica si qui realitza l’acció és una persona o més d’una:

• Singular: Jo miro per la finestra. Tu escoltes la ràdio. Ell menja verdura.
• Plural: Nosaltres tenim pressa. Vosaltres sou responsables. Elles saben la veritat.

Temps:

Expressa el moment en què es produeix l’acció: present, passat o futur.

• Present: avui tinc classe tot el dia.
• Passat: ahir tenia mal de cap.
• Futur: demà tindré la tarda lliure.

Aspecte:

Indica si l’acció que es realitza és acabada (aspecte perfectiu) o inacabada (aspecte imperfectiu).

• Aspecte perfectiu: Avui he endreçat el garatge. (Ja he acabat de fer-ho.)
• Aspecte imperfectiu: En arribar la Marta, jo endreçava el garatge. (És a dir, encara no havia acabat.)

Mode:

Indica si s’expressa un fet o una acció reals (mode indicatiu), un desig o una possibilitat (mode subjuntiu) o bé una instrucció o una ordre (mode imperatiu).

• Mode indicatiu: El sol ha sortit a les set.
• Mode subjuntiu: Pot ser que no vingui fins demà.
• Mode imperatiu: Sofregiu la ceba amb una mica d’oli.

Formes no personals del verb:

Les formes no personals del verb no donen informació de temps, de persona, de nombre ni d’aspecte. Són l’infinitiu (cantar), el gerundi (cantant) i el participi (cantat).

Les formes no personals del verb poden fer altres funcions dins la frase (aquest fenomen s’anomena habilitació):

• Infinitiu: pot fer funció de substantiu: Et porto el berenar.
• Gerundi: pot fer funció d’adverbi: Va marxar rient.
• Participi: pot fer funció d’adjectiu: He canviat la frontissa rovellada.

Les oracions exhortatives (que manen o demanen) negatives no es construeixen amb l’imperatiu, sinó amb el present de subjuntiu: Seieu a les butaques. No segueu a les butaques.

El gerundi no s’usa per expressar conseqüència: *Va caure per les escales trencant-se la cama no és correcte, cal dir: Va caure per les escales i es va trencar la cama.

Nomenclatura:

Aquests són els noms dels temps verbals segons l’Institut d’Estudis Catalans (IEC):

Indicatiu:

• Present: canto
• Perfet: he cantat
• Imperfet: cantava
• Plusquamperfet: havia cantat
• Passat simple: cantí
• Passat anterior: haguí cantat
• Passat perifràstic: vaig cantar
• Passat anterior perifràstic: vaig haver cantat
• Futur: cantaré
• Futur perfet: hauré cantat
• Condicional: cantaria
• Condicional perfet: hauria o haguera cantat

Subjuntiu:

• Present: canti
• Imperfet: cantés
• Passat perifràstic: vagi cantar
• Perfet: hagi cantat
• Plusquamperfet: hagués cantat
• Passat anterior perifràstic: vagi haver cantat

Imperatiu:

• Canta

Formes no personals:

• Infinitiu: cantar
• Gerundi: cantant
• Participi: cantat, cantada, cantats, cantades
• Infinitiu perfet: hagi cantat
• Gerundi perfet: havent cantat

Les conjugacions:

Els verbs es classifiquen en tres conjugacions, que es determinen per la terminació de l’infinitiu:

• 1a conjugació: infinitiu acaba en -ar (cant-ar).
• 2a conjugació: infinitiu acaba en -er o -re (córr-er, mou-re).
• 3a conjugació: infinitiu acaba en -ir (ven-ir).

Tipus de verbs:

Segons la funció que fan dins l’oració, els classifiquem en:

Copulatius o atributius:

Són els verbs ser, estar i semblar. No aporten cap significat a l’oració; fan una funció de nexe entre el subjecte i el predicat. La Marta és professora. L’Ignasi està malalt.

Predicatius:

Tenen significat propi, i poden ser:

• Transitius: Poden portar complement directe. La Neus fa un treball.
• Intransitius: No poden portar complement directe. La Neus dorm.

Segons la mena de subjecte que tenen, els classifiquem en:

Personals:

Són aquells que tenen un subjecte que fa l’acció del verb. El porter obre a les vuit. La sopa bull.

Impersonals:

No tenen subjecte. Són impersonals els verbs de fenòmens atmosfèrics (plou, neva), el verb fer quan es refereix a fenòmens del temps (fa fred, fa vent) i el verb haver-hi (hi ha molta gent, hi ha fruita fresca).

Els verbs pronominals:

Els verbs pronominals són aquells que es conjuguen necessàriament amb un pronom reflexiu: recordar-se, oblidar-se, llevar-se…

Tingues en compte que alguns verbs existeixen amb la forma pronominal i sense, i tenen significats diferents: florir/florir-se, passar/passar-se…

Els ametllers han florit. / El formatge s’ha florit.

Hi ha alguns verbs que no són pronominals en català i convé recordar-los: callar, caure, anar, venir, baixar, pujar.

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.