jueves, 13 de abril de 2017

Els verbs irregulars

El verb:
Verbs regulars i verbs irregulars:
Els verbs regulars es conjuguen combinant l’arrel o lexema amb els morfemes de temps, persona, nombre i mode corresponents. Per trobar l’arrel partim de l’infinitiu i en traiem la terminació: cantar → cant-.
Un verb regular es conjuga combinant l’arrel amb els morfemes adequats. Amb aquestes combinacions s’aconsegueixen totes les formes, temps i persones.
Els verbs irregulars són aquells que presenten canvis en l’arrel o en les terminacions. La irregularitat no es presenta en totes les formes ni en totes les persones. També cal dir que les variacions ortogràfiques no es consideren irregularitats.
La primera conjugació:
Hi ha un gran nombre de verbs catalans que són de la primera conjugació. Tots són regulars menys dar, anar i estar. En aquests verbs de vegades la irregularitat és a l’arrel i d’altres, a la terminació:
  • Cantar: cant-o  cant-es  cant-a  cant-em  cant-eu  cant-en
  • Anar: vaig  vas  va  anem  aneu  van
  • Estar: estic  estàs  està  estem  esteu  estan
El verb dar és un verb defectiu. Significa que a la conjugació del present, tant d’indicatiu com de subjuntiu, falten algunes de les formes verbals. Un altre exemple és el verb caldre: només se n’usen la tercera persona del singular i del plural.
Alteracions ortogràfiques de la primera conjugació:
Algunes variacions en les formes del verb no es consideren irregularitats pròpiament; són els canvis ortogràfics que cal fer-hi per adequar-se a les normes gramaticals.
Les variacions de la primera conjugació són:
Infinitius acabats en -car, -çar, -gar, -jar, -uar + desinència en e o i canvien de grafia:
  • c → qu: tacar, taco, taques, taquin.
  • ç → c: caçar, caço, cacem, cacin.
  • g → gu: fregar, frego, freguem, freguin.
  • j → g: penjar, penjo, pengem, pengis.
  • u → ü: adequar, adeqüo, adeqüa.
Infinitius acabats en -en -ear, -oar, -iar i -uar + desinències -i, -is, -in s’escriuen amb dièresi:
  • Present de subjuntiu: creï, creïs, creem.
  • Imperatiu: crea, creï, creem.
El present d’indicatiu i de subjuntiu dels verbs acabats en -iar tenen la síl·laba tònica en penúltima posició: estudio, estudiï, copio, copiï.
La segona conjugació:
La majoria dels verbs de la segona conjugació són irregulars. Usem perdre i témer com a exemples regulars:
  • Perdre: perd-o  perd-s  perd  perd-em  perd-eu  perd-en / perd-i  perd-is  perd-i  perd-em  perd-eu  perd-in / -  perd  perd-i  perd-em  perd-eu  perd-in.
  • Temer: tem-o  tem-s  tem  tem-em  tem-eu  tem-en / tem-i  tem-is  tem-i  tem-em  tem-eu  tem-in / -  tem  tem-i  tem-em  tem-eu  tem-in.
Les irregularitats de la segona conjugació es poden agrupar d’aquesta manera:
  • Infinitius acabats en -ldre i -ndre: moldre, absoldre, dissoldre, resoldre…
  • Infinitius acabats en vocal + -ure: beure, deure…
  • Infinitius acabats en vocal + -ixer: conèixer, aparèixer, merèixer…
  • Infinitius acabats en consonant + -re o -er: rebre, concebre, percebre, admetre…
Les formes verbals que poden presentar la irregularitat són:
  • 1a persona present d’indicatiu: valc, molc, prenc...
  • Passat simple: escriguí, escrigueres, escrigué.
  • Present de subjuntiu: ofengui, ofenguem, ofengueu, ofenguin.
  • Imperfet de subjuntiu: conegués, coneguessis, conegués, coneguéssim.
  • Imperatiu: rep, rebi, rebem.
Aquests verbs són velaritzats, ja que presenten consonants velars en les seves formes. Els canvis que pateixen són els anteriors.
Els verbs dir i dur són de la segona conjugació. La terminació del gerundi és com la d’un verb de la segona conjugació:
  • 1a conjugació (cantar): cantant
  • 2a conjugació (perdre): perdent
  • 3a conjugació (dormir): dormint
Per tant dir → dient / dur → duent.
Alteracions ortogràfiques de la segona conjugació:
Alguns verbs modifiquen la vocal del radical, segons si és tònica o àtona:
jeu/jaurà (jeure) neix/naixerà (néixer) treu/traurà (treure)
Els verbs poder i voler canvien la vocal de l’arrel per u en les formes de 1a persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu i de l’imperatiu: puc, pugui, vulgui…
Cal dir que no hi ha cap verb que tingui l’infinitiu ni el gerundi acabats en -guer o -guent.
Hi ha alguns participis que generen dubtes: cabut, empès, estret, fos, imprès, inclòs…
La tercera conjugació:
La majoria dels verbs de la tercera conjugació afegeixen un increment -eix abans de la terminació al present d’indicatiu i de subjuntiu i també a l’imperatiu. Són els verbs incoatius.
Prenem sentir com a model de verb pur i patir com a model de verb incoatiu:
  • Sentir (verb pur): sento  sents  sent  sentim  sentiu  senten / senti  sentis  senti  sentim  sentiu  sentin / –  sent  senti  sentim  sentiu  sentin.
  • Patir (verb incoatiu): pateixo  pateixes  pateix  patim  patiu  pateixen / pateixi  pateixis  pateixi  patim  patiu  pateixin / –  pateix  pateixi  patim  patiu  pateixin.
Són verbs purs: ajupir, bullir, collir, cosir, cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir, fugir…
Els verbs collir, cosir, escopir, sortir i tossir canvien la vocal de l’arrel de o a u quan es troba en posició tònica. Com en els casos anteriors, aquest fenomen es produeix en el present d’indicatiu i de subjuntiu i en l’imperatiu:
  • Tossir: tusso  tusses  tus  tossim  tossiu  tussen / tussi  tussis  tussi  tossim  tossiu  tussin / –  tus  tussi  tossim  tossiu  tussin.
Alteracions ortogràfiques de la tercera conjugació:
Si l’arrel acaba en vocal, pot ser que hàgim d’emprar la dièresi. Passa amb els verbs acabats en -air, -eir, -oir, -uir. Si la paraula s’accentua, no hi posem dièresi.
  • Pair: paeixo  paeixes  paeix  païm  païu  paeixen / paeixi  paeixis  paeixi  païm  païu  paeixin / -  paeix  paeixi  païm  païu  paeixin.
Els verbs brunzir, mentir, acudir i percudir presenten les dues formes: mento/menteixo, brunz/brunzeix...
El verb lluir és incoatiu o pur segons el significat.
  • Quan significa «fer llum» és pur: les estrelles lluen al cel.
  • Quan significa «fer bonic» és incoatiu: aquest moble no llueix en aquest racó.  
Les perífrasis verbals:
Les perífrasis són combinacions d’un verb en forma no personal (infinitiu, gerundi o participi) amb un verb auxiliar. Aquesta combinació dóna lloc a un nou significat. Classifiquem les perífrasis verbals segons el verb en forma no personal i el significat que tenen:
Perífrasis d’infinitiu:
  • D’obligació: haver de + infinitiu: has de menjar verdura. / Caldre + infinitiu: cal anar amb precaució.
  • D’imminència: anar a + infinitiu: anava a dinar quan has trucat. / Estar a punt de + infinitiu: estava a punt de plorar.
  • De probabilitat: deure + infinitiu: deu ser el carter.
  • De començament: començar a + infinitiu: dilluns començo a treballar. / Arrencar a + infinitiu: el gos arrenca a córrer quan em veu. / Posar-se a + infinitiu: es va posar a riure.
  • D’intencionalitat: voler + infinitiu: vull fer una pregunta. / Provar de + infinitiu: provaré de fer un salt.
  • De finalització: acabar de + infinitiu: acabo de tancar la finestra.
  • De possibilitat: poder + infinitiu: no pots conduir sense carnet.
  • Ponderativa: arribar a + infinitiu: ha arribat a nevar a l’abril.
  • De repetició: tornar a + infinitiu: ja torna a ploure.
Perífrasis de gerundi:
  • De duració: estar + gerundi: estic estudiant per graduar-me. / Anar + gerundi: vaig tallant les mongetes. / Passar + gerundi: es passa les hores badant.
  • De continuïtat: continuar + gerundi: continua portant els cabells llargs.
  • De conseqüència: acabar + gerundi: va acabar canviant de feina.
Perífrasis de participi:
  • De conseqüència: quedar + participi: el problema ha quedat resolt.
  • De resolució: tenir + participi: ja tinc feta la redacció.
Cal dir que no porten mai dièresi aquestes formes dels verbs de la tercera conjugació que acaben en vocal + ir.
  • Infinitiu: proveir
  • Gerundi: proveint
  • Futur: proveiré
  • Condicional: proveiria
Expressions incorrectes:
Tingues en compte que algunes perífrasis són calcs del castellà i no existeixen en català:
  • Ser precís + infinitiu per expressar obligació: *És precís que tothom ompli el formulari. L’expressió correcta pot ser: Cal que tothom ompli el formulari. / Tothom ha d’omplir el formulari.
  • Haver-hi que / tenir que + infinitiu per expressar obligació: *Hi ha que / *Tens que acabar la feina abans del migdia. L’expressió correcta és: Has d’acabar la feina abans del migdia.
  • Anar a + infinitiu per expressar futur: *Avui anem a parlar dels ecosistemes. La forma correcta és: Avui parlarem dels ecosistemes.
  • Venir + gerundi per expressar duració: *Venim dient el mateix des de l’any passat. La forma correcta és: Hem anat dient el mateix des de l’any passat.
  • Portar + gerundi per expressar duració: *Porto deu anys fent el mateix camí. La forma correcta és: Fa deu anys que faig el mateix camí.
  • Tampoc no és correcte l’ús del futur o el condicional per expressar probabilitat: *Truquen? serà el carter. / *Serien les vuit quan vaig sortir. La forma correcta és la perífrasi deure + infinitiu: Truquen? deu ser el carter. / Devien ser les vuit quan vaig sortir.
Ús dels verbs ser, fer i donar:
  • En català fem servir el verb ser per expressions temporals: som a dilluns / l’hivern / al 2015. També es prefereix ser amb els adjectius obert, tancat, viu i quan fem referència al menjar: bo, dolent, salat… Exemples: La sopa és salada. / La porta és oberta.
  • Fem servir el verb fer en expressions com: fer classes, fer la impressió, fer un petó, fer una abraçada, fer un tomb… És un verb molt utilitzat en català.
  • Fem servir el verb donar en expressions com: donar un cop, donar una bufetada, donar un mastegot, donar una puntada de peu…


Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.

La essa sorda i la essa sonora

La essa sorda i la essa sonora:
La essa sorda i la essa sonora representen dos sons diferents; per tant, és molt important saber-los distingir, perquè hi ha paraules que només es diferencien per aquest so.
Com que és molt important saber pronunciar bé aquests dos sons per després escriure’ls bé, pots fer una comprovació posant els dits índex i el polze sobre la nou del coll. Quan pronunciem una essa sonora, per exemple les dels mots desembre i esmorzar, es produeix una petita vibració a les cordes vocals. En canvi, quan pronunciem una essa sorda, com les de les paraules plaça i bassa, les cordes vocals no vibren.
Ara que ja sabem diferenciar els dos sons, estudiarem com els hem d’escriure. Hi ha diverses grafies per escriure’ls.
Essa sonora:
Per representar el so de la essa sonora s’utilitzen les grafies s i z.
  • S’escriu z al principi de paraula: zebra, zona...
  • S’escriu z després de consonant: pinzell, senzill...
  • S’escriu s entre vocals: casa, pesar... Excepte en alguns mots cultes: trapezi, amazona, nazisme, ozó...
  • S’escriu s en els derivats dels compostos de -fons-, -dins- i -trans-: enfonsar, endinsar...
Casos especials de la essa sonora:
  • Hi ha tota una sèrie de paraules que generen dubtes, però que hem de pronunciar amb essa sonora: països, Susanna, nasal, lesió, presumpte, fase, decisió, centèsim...
  • Hi ha un seguit de mots que en castellà acaben en s però que en català, en singular, no: crisi, tesi, anàlisi, èmfasi, dosi...
Essa sorda:
Per representar el so de la essa sorda s’utilitzen les grafies s, ss, c, ç i sc.
  • S’escriu s al principi i al final de paraula, entre consonant i vocal i al final de mot: sabata, sopar, dansa...
  • S’escriu ss entre vocals: pallasso, passió...
  • S’escriu c al principi de paraula davant de les vocals e i i i entre vocals, també davant de e i i: cendrer, cirera, places...
  • S’escriu ç entre vocals davant de a, o i u, i al final de mot: abraçar, llençol, forçut...
  • S’escriu sc entre vocals: escena, ascensor...
Casos especials de la essa sorda:
  • Quan davant d’una paraula començada amb essa, s’afegeix un prefix, tot i que la essa es pronunciï sorda, no escrivim mai ss: contrasenya, asimetria...
Hi ha algunes paraules que generen dubtes, però que hem de pronunciar amb essa sorda:

  • Les paraules acabades en -essa; -gressió/-gressor; -missió/-missor; -pressió/-pressor.
  • Altres mots: discussió, excessiu, premissa, frontissa, dissoldre...

Informació treta de: Llibre de llengua catalana i literatura de 3r ESO editorial Baula.